Not my monkeys
Teatre Eòlia, 22 de setembre
Diuen que si agafes un mico i fas que teclegi durant una infinitat de temps acabarà escrivint Hamlet. L'atzar donarà lloc a un bloc de text on es reprodueixi amb exactitud perfecte la peça del dramaturg d'Stratford-Upon-Avon -o qualsevol text mai escrit, com aquesta mateixa crítica-, però per aconseguir-ho necessites tenir-lo ensinistrat perquè teclegi eternament. Un ensinistrament que el redueix a una xifra dins un sistema, una màquina amb un sol objectiu.
Però seria feliç, el mico, escrivint? Quanta eternitat aguantaria? En quin moment destrossaria la màquina i es posaria a llençar els papers enlaire?
Not My Monkeys de Manel Moreno, Martí Torras Mayneris i 42KM ens presenta, dins un Teatre Eòlia a dues bandes, a tres micos treballant dins la seva eternitat, sent una xifra més en un sistema que canvia les màquines d'escriure per una beguda estiuenca.
La peça et transporta a nous llocs constantment, deixant que el refresc escènic mai es desbravi. L'inici conferencial amb un Rafa Delacroix que desprèn un carisma dolçament infinit des del minut ú, és una trampa que es manté prou fresca com per no avorrir, i finalitza pocs minuts després del primer "tota l'obra serà així?" que et creua el cap. Aquest pensament intrusiu/qüestionament primigeni funciona a la perfecció amb canvis de codi tant dramàtics com actorals que es mantenen durant la peça.
Tres intèrprets amb tres màscares oposades, denses, profundes i tràgicament còmiques et transporten dins un univers on l'única paraula que et pot treure el somriure és "Sindicat". La interpretació d'en Rafa Delacroix, la Laura Daza (i la Diana Gómez a la segona meitat de l'estància Eòlica) i la Georgina Latre casa a la perfecció amb l'espai sonor de Pol Fontanals, les projeccions de Mordisco Studio brillant sobre l'escenografia de Llorenç Corbella, i tot envoltat d'un disseny d'il·luminació d'Anna Espunya. És un viatge on els barrots de les gàbies desapareixen, i aquest conjunt de micos (dit des del màxim amor que es pot tenir) poden gamberrar infinitament: no són ells que generen el Món, el Món es genera per ells.
Les bufetades còmiques van acompanyades d'un assortit de sals tràgiques que amaneixen amb cops de realitat la pallissa constant i et deixa amb les galtes vermelles, sigui per riure o per plor. Però l'aire embotellat que respires abans del fosc final és un aire amarg i pessimista: l'alè de tots els micos tancats a la gàbia que no podran trencar mai els barrots: nosaltres.
Al meu costat, durant la funció, hi seia la Inés Jiménez, ajudant de direcció de la peça i companya Novaveuaire i Eòlica. Abans de començar, les seva mirada es dividia en dues: Una per veure la feina d'una Laura Daza substituïnt a la Diana Gómez, i una mirant-me amb un "prepárate para lo que se te viene encima". Era difícil no contagiar-se de la seva energia observadora i analística, però l'absorpció de l'espectacle era tan forta que t'enganxava sense deixar-te respirar, i no et donava cap altra opció que submergir-te amb Sàhara Drinks. Dins el Teatre Eòlia, no desconnectava ni Déu (parlant del qual, si algú el troba, que avisi a en Rafa Delacroix, si us plau!).
Not My Monkeys és exquisitament antisistema, que cargola els plastiquets dels taps d'ampolla per arrancar-los i deixar que beguis còmodament el seu crit agonitzant rere el somriure happytalista, fent amb una classe treballadora adormida el mateix que Brecht feia amb les seves paraules: "Per què no sortiu als carrers?".
Amb les joies anti-happytalistes que floreixen al panorama teatral actual, com margarides sortint de les esquerdes de ciments comercials, hi han dues coses clares: Déu ha mort, i Brecht ha renascut. I quina renaixença més gamberra, plàstica i punyent està aconseguint una cartellera barcelonina plena d'un Neo-Brechtianisme de somriure cínic i pegadolça amarga.
Però qui sap, al cap i a la fi, tots nosaltres som micos teclejant, esperant a que l'atzar faci que el nostre mico escrigui allò que volem explicudjwyhrngmpgoslw soxbmrpsbqix wu roc xpowiebrifbfi wow wos fif eoe rid
Àlex Locubiche
