El lloc? de ser nosaltres

Nous formats | Dansa

informació obra



Escenografia:
Pep Aymerich
Músics:
Marc Alomar
Composició musical:
Xavier Carbonell
Autor:
Sira Aymerich, Pep Aymerich
Intèrprets:
Sira Aymerich, Pep Aymerich
Il·luminació:
Agustí Viladomat
Sinopsi:

Pep Aymerich construeix en fusta la rèplica exacta del seu cos i del de la seva filla en forma de marionetes articulades. Combinant la dansa, el moviment i l’acció, aquesta proposta modela la matèria i dialoga amb la relació entre dos cossos. Amb música de Xavier Carbonell i Marc Alomar al violoncel.

 

Quan em fas, quan em feies. Peça a peça.
El temps de fer-me, de fer-te, de fer-nos. Tot el temps.
Fer és acariciar. Acariciar-te en mi, acariciar-me en tu.
Recompondre’m en les teves peces. Recompondre’t en les meves peces. Recompondre’ns.
La vida.
Víctor Sunyol

Crítica: El lloc? de ser nosaltres

19/12/2019

Són ells i no altres

per Azucena Moya

El lloc? de ser nosaltresTeatre l'Ateneu de Celrà, 1 de desembre de 2019

Pep i Sira Aymerich van presentar en el marc del Desembre en Dansa a l’Ateneu de Celrà la peça Estrenada al Festival If a l’Estruch de Sabadell. Una reflexió sobre el cos i la identitat que barreja titelles, dansa i música.

Tot comença pel material i la tècnica. Dues rèpliques de fusta de Pep i Sira Aymerich com a pretext per investigar qui som i com ens relacionem amb els altres, des d’una identitat projectada en una imatge. Una projecció que en els dos casos (pare i filla) estan treballades de manera diferent. Dues textures acompanyen els cossos de les titelles: la rèplica de la Sira encara conserva els traços de la talla, donant un aspecte jove que encara està per definir (i polir). Mentre que la rèplica d’en Pep a través del pas del temps i – suposem – l’experiència, ha llimat la superfície de la fusta, de manera que està acabada en detall, des dels peus fins al rostre.

La presència a l’escena dels dos intèrprets i també l’ús de les qualitats de cadascú (artesà i performer per part d’en Pep i dansa com a llenguatge vertebral de la Sira) converteixen la peça en un seguit de haikús visuals que transporten l’espectador a un món fet per peces i reflexions. Un univers a on es capgiren les necessitats per trobar respostes.

Sira Aymerich interacciona amb la seva rèplica des de la dansa i el text, busca la manera de moure’s (i moure-la) des d’una fisicalitat sincera. Els gestos escrits en l’espai són precisos i contenen un motor intern amb molta força. La presència de Pep a l’escenari ens transporta a la idea del creador, com un gepetto que dóna forma a les dues titelles i com a pare de la ballarina, que ara és ella qui dóna vida a la seva figura a través de la dansa.

La peça estableix una relació entre pare i filla (en versió humana) molt tendra, des del recolzament i la coneixença. L’espai escènic i sonor ens suggereix llocs poètics i imatges que articulen el moviment i la paraula.  

Azucena Moya

https://www.youtube.com/watch?v=4CRaNDDSZ9M&feature=youtu.be