Vespres de la beata verge
Espai Brossa, diumenge 23 de febrer
Abans de la representació d’Esperant Godot que l’any 1957 va tenir lloc a la presó de St. Quentin, un dels encarregats del centre va dir als presos que enteguessin el funcionament de l’obra com entendrien el d’una peça musical, de jazz per exemple, i que potser així podrien arribar a tenir una sensació semblant a la d’haver entès alguna cosa. Anys més tard, el teòric Martin Esslin agafaria aquesta premissa per tal d’introduir les idees desenvolupades al seu llibre El teatre de l’absurd. L'anècdota és interessant a l'hora d'entendre la manera en com Esslin utilizaria l’etiqueta: no pas en relació als termes negatius als quals més tard s’ha acabat associant, sinó en positiu, per tal d'englobar sota una mateixa idea les diferents tendències teatrals que en aquell moment començaven a trencar amb l’hegemonia dels mitjans expressius més naturalistes.
Seguint aquesta idea, l’obra d’Antonio Tarantino, un dels dramaturgs italians contemporanis més interessants, es podria entendre en relació al tipus de teatre descrit per Esslin. De la mateixa manera que Beckett o Ionesco, Tarantino també trenca amb els recursos dramàtics més tradicionals i naturalistes per tal d’explorar un nou tipus de relació entre el text i el què passa en escena. Vespres de la beata verge, el text de Tarantino que aquests dies i fins el 8 de març s'està representant a l’Espai Brossa, és un exemple clar d’aquestes tendències expressives radicals de Tarantino. El text, com és habitual en l’obra de l’autor, pren com a punt de partida una història humana i íntima: un pare rep la trucada del seu fill, un jove que es veisteix de noia per prostituir-se i que li diu que se suïcidarà. A partir d’aquí, el text comença a construir-se entorn del monòleg estroncat i no-linear del pare, un repte escènic que el director Jordi Prat i Coll és capaç de resoldre amb poesia i sobrietat.
Oriol Genís, en el paper principal fent de pare, domina una marató de paraules gairebé agòniques, plenes d’una poesia frenètica i de vegades angoixant. En aquest torrent de paraules que Genís escup, les accions estan mediades per les paraules i arriben al públic a través del text, de la força interpretativa de l'actor, i d'un registre que es va tornant més i més poètic a mesura que avança la funció. Roger Vila, el segon actor sobre l’escenari, interpreta el personatge del fill amb una cruesa i una brutalitat que, intensificades per la proximitat que la sala permet, connecten al públic de manera visceral amb la realitat que representen. El personatge que interpreta Vila presenta una dificultat central que l’actor supera a la perfecció: la d’expressar, a través de moviments mecànics i molt poques paraules, una història sencera i un sentiment molt intens. La proposta acaba d’arrodonir-se amb una traducció d’Albert Arribas que flueix perfectament (element indispensable en una peça d’aquest tipus) i amb un espai sonor que ha estat dissenyat amb la subtilesa necessària per acompanyar el text sense eclipsar-lo. L’escenografia dona a la proposta un cert aire metafísic que ajuda el públic a poder entendre l’obra més enllà de la situació concreta que aquesta planteja.
La tradició teatral descrita per Esslin l’any 1961, encara avui líquida i en procés de desenvolupament, aquest famós teatre de l’absurd, necessita l’oportunitat de ser entesa en termes positius. Propostes com Vespres de la beata verge són interessants perquè utilitzen el text d’una manera transversal, creant una unió entre el contingut i la forma per tal d’expressar de manera més afectiva la idea sobre la qual es construeixen. Aquesta versió del text de Tarantino, que ja ha passat per diferents escenaris de la ciutat des de la seva estrena ara fa uns anys, és una oportunitat boníssima per poder connectar amb una peça que obre les possibilitats del text en escena, de la mà d’un director i uns intèrprets que et deixen amb ganes de seguir explorant l’univers de Tarantino un cop les llums s’apaguen i comencen els aplaudiments. Teniu fins el 8 de març per viure l'experiència!
Mar Panyella i Bonet
@katkurdt
