Els subornats

informació obra



Autor:
Lluïsa Cunillé
Direcció:
Lurdes Barba
Intèrprets:
Alberto Díaz, Áurea Márquez, Albert Prat, Sergi Torrecilla
Escenografia:
Laura Clos (Closca)
Vestuari:
Nidia Tusal
Il·luminació:
August Viladomat
So:
Clara Aguilar
Companyia:
La Ruta 40
Sinopsi:

La Ruta 40 torna a envoltar-se de talent per al seu nou projecte: un text de Lluïsa Cunillé escrit expressament per als actors de la companyia i l’actriu Àurea Márquez. Els subornats, dirigida per Lurdes Barba, ens permet entrar novament en l’univers particular de Cunillé, aquest cop centrat en quatre personatges que es troben de manera clandestina —o potser s’hi refugien— a la cabina de projecció d’un cinema decadent, a punt de tancar per sempre les portes. Amb un to de cinema negre i una aparent trama de corrupció, l’obra ens parla de mons irrecuperables i d’aquelles decisions que posen en perill el nostre benestar. 

Crítica: Els subornats

14/01/2021

Teatre, cinema i suspens

per Maria Cambil

Els Subornats,
Teatre de Salt, octubre 2020.

La companyia La Ruta 40, guardonada amb el Premi de la crítica per REISEFÜRER i reconeguda amb el Premi ADETCA – Catalunya Teatre en la modalitat de “Projecte artístic singular”, va estrenar al Temporada Alta Els Subornats, un text encarregat especialment a la Lluïsa Cunillé i dirigit per la Lourdes Barba. La companyia, que amb enyorança aquest Nadal ha passat pàgina a El Malda amb el Llarg dinar de Nadal, farà temporada a la Sala Beckett amb Els Subornats, durant el cicle Lluïsa Cunillé.

 El primer que se’ns presenta és l’espai escènic dissenyat per Laura Clos, clarament una sala de projecció cinematogràfica prometedora, que amb la gran quantitat de detalls que conté d’algú que hi deu haver passat moltíssimes hores i el seu estil autèntic, ens transporta a anys enrere, encara que la peça se situï a la contemporaneïtat. A més, compten amb l’espai lumínic dissenyat per August Viladomat, Guti, i juntes, escenografia i llums, s’organitzen reforçant tots els colors. Igual que amb el vestuari de la Nídia Tusal, ajudant-se a créixer mútuament i generant una harmònica paleta de colors. L’espai sonor de Clara Aguilar al Teatre de Salt va flaquejar lleument, mancant el so com una carícia a l’ambient per arrodonir la peça.

Aquest doncs, és l’espai on succeirà l’acció, o la poca acció de la peça per la qual aposten l’autora i la directora. La pseudo-acció estarà acompanyada per diferents escenes de pel·lícules de l’any de la picor, que donaran escasses pistes per seguir la trama que, malauradament, és complicat que cridi l’atenció del jovent, en canvi sí que és més fàcil que connecti amb un públic més adult o qualsevol espectador que tingui com a referents les diferents escenes de les peces cinematogràfiques que es projecten durant una llarga estona.

El trio, l’Alberto Díaz, l’Albert Prat i en Sergi Torrecilla, acompanyats per l’Àurea Márquez, ens expliquen la història de dos vells amics, de dos germans i d’una dona que ha travessat el temps. En general uns personatges pels quals l’interpret hi ha d’estar al servei.

Converses pendents i paraules no dites creen tensió dalt l’escenari, mentre temes com l'especulació urbanística, la decadència de les relacions interpersonals i el final dels cinemes com a espai d'oci, van deixant-se veure.

 En general vaig sortir del teatre amb la sensació que hi faltés alguna cosa o com si jo no ho hagués entès bé del tot. Al teatre s’ha d‘acabar d'estirar del fil, arriscar i opinar. Potser al teatre hem d'arriscar més al cap i a la fi. Paradoxalment opino que han fet una proposta arriscada i és molt generós, però han de passar coses i no en passaven tantes com hauria desitjat.

Maria Cambil
@maria.cambil / @cambilmaria