#MillennialRevolution: Iconografia para una cruzada popular
Nau Ivanow, 18 de gener de 2024
El filòsof Bifo reflexiona sobre el fenomen de la cancel·lació del futur com a paradigma compartit per la nostra generació. A causa de la cancel·lació del futur, qualsevol temptativa de progrés és assumida com a intent fallit, i la frustració derivada d'una promesa de canvi en la qual ja no podem confiar ens aboca a aquest descoratjador buit existencial.
La nostra generació ha estat testimoni d'un seguit de successos històrics frustrats -sistèmics a un model democràtic que mai ha donat, realment, el poder al poble- que ens il·lusionen i desil·lusionen a ritmes vertiginosos; resultant en l'apolitització dels combatius, i un ennuvolament del temps històric recent que confon les possibilitats del passat, present i futur.
De l'11-S al 15-M, de la crisi econòmica del 2008 a l'impacte de la pandèmia de coronavirus, i de la invasió russa d'Ucraïna a l'atac israelita de Gaza... Els millennials i zoomers ens hem acostumat a viure alertes constants en l'avantsala de canvis que mai es materialitzen; ja anestesiats davant els informatius i coneixedors que, com deia Fredric Jameson, "és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme".
En aquest context, romantitzar la violència com a part de l'imaginari d'un passat més revolucionari esdevé mecanisme col·lectiu per a la subsistència d'uns ideals ferits de mort, però que encara s'arrosseguen.
Millennial Revolution són cinc quadres que parlen d'art i revolució, revisant els mecanismes representacionals de les revolucions caduques, i com l'art d'aquestes, en l'era de la viralització, ha esdevingut una icona totalment distanciada de les lluites reals.
Aquesta proposta parla de contradiccions internes, de frustració davant un món que ni avança ni retrocedeix, d'una inèrcia que condueix al desastre, i de com tampoc en podem fer res. I potser, ni tan sols parla, perquè a Millennial Revolution l'actor s'elimina com ho fa, a la postmodernitat, la noció d'individu; i el públic, envoltat per televisors, no pot sinó que observar a totes direccions completament paralitzat.
El Col·lectiu NFT (Non Futured Theatre) presenta una brillant metàfora que immobilitzara a l'espectador entre l'acció absurda i la distància contemplativa... Conscient que, en última instància, tot es reduirà, com sempre ocorre, a imatges.
Ludificada des de sa concepció, les pantalles del videojoc passaran sense donar-te possibilitat d'obrar sobre elles -potser, un tant, com la mateixa vida-, dicotomitzant participació activa de crònica distanciada; i fent palesa una realitat: que en la nostra passivitat, no serem mai capaços d'avançar cap cap futur millor.
Millennial Revolution és una revolució en temàtica i formats, que amb el pretext de narrar la revolució en, des de i a través de l'art, incita a la revolta. Una obra de videoart més que no pas obra de teatre, però que, així i tot, tenim la certesa que arrasarà aquesta temporada als festivals de cultura jove contemporània.
I és que no podria ocórrer d'altra manera: l'agut text de Gabriel Jiménez -tan irònic i incisiu com és propi d'una generació que ja no té res a perdre- i la imatge digital de Paula Ten -dissenyadora novella a la qual haurien d'envejar videoescenistes de gran caixet- és tot allò que cal per a una disruptiva dramatúrgia visual d'equip. Ni actors, ni convivio... però sí molta expectació i, per sobre de tot, poieses.*
Aquesta "Iconografia para una cruzada popular" desafia la convenció ontològica envers l'esdeveniment teatral de Jorge Dubatti, eliminant de l'equació la base del convivio -o remissió a una escala ancestral de l'home-. On queden les arts en viu quan no hi ha actor en directe, i els veritables executants són els seus tècnics? -una figura tant fonamental pel desenvolupament dels llenguatges escènics com menyspreada a cada funció-. I en què quedarà el que encara podríem considerar succedani dels processos relacionals que s'esperen al teatre quan els quatre "Go" a QLab es redueixin a un de sol?
Per nosaltres, la vertadera Millennial Revolution rau aquí: trobar companyies rabiant de joventut que qüestionen (amb més o menys èxit, segons el purisme dels ulls que miren) allò que la nostra tradició ens ha fet interioritzar com a acte teatral. I una història de les arts escèniques ens reafirma en què sempre han estat els artistes emergents els qui, per no estar arriscant res, ho arrisquen tot. Aquesta instal·lació videoescènica amb pretensions performatives podria estar gestant un renovador esdeveniment experiencial i immersiu; encara embrionari, però que aviat donarà a llum. I el "ben parit" del resultat, en estàndards teatrals, solament es podrà jutjar quan l'espectador s'inquireixi sobre els seus límits envers el que fins ara havia considerat teatre. Al cap i a la fi, "això és art, i ha de servir per a alguna cosa".
És palès que Millennial Revolution s'ha perfeccionat d'ençà de la seva presentació a Teatre Eòlia fa un any, però haurà de continuar renovant-se. No perquè no es tracti ja d'una peça cuidada fins a l'últim detall... Si no perquè en un context hiperaccelerat, sempre pot sorgir una nova actualitat, encara més apressant, que ens faci oblidar les prèvies. Les imatges fragmentades de Palestina que un cop es van superposar a la guerra ucraïnesa, aviat seran superades per la sobresaturació de noves lluites... La paradoxa de les manifestacions en aparença properes d'una llunyania, que ens allunyen, alhora, del que ens és veritablement pròxim.
La nostra generació -la de la imatge i la representació en termes de Jean Baudrillard; o la societat de l'espectacle, segons Guy Debord-, configura la seva realitat a través de la iconografia de les pantalles i no a l'inrevés. Millennial Revolution fa evident la contradicció: Que les lluites que avui ens mobilitzen aviat es buidaran de contingut per esdevenir icones del passat, com va succeir amb els objectes-art revisats a aquesta peça.
L'afectació dels codis immediats, fragmentats i d'extrema viralització (assimilats des dels missatges de text, els reels o les piulades com a sistematitzadors d'una nova narrativitat absolutament fantasmagòrica en la seva mediatització) esfereiria els analistes de la filosofia del llenguatge del segle passat.
I trobem en aquest nucli de convicció dramàtica l'eix que vertebra, èticament i estèticament, la proposta: un assaig completament experimental sobre la imatge substituint el cos present i l'acció directa superada per la temptativa.
Així, Millennial Revolution es converteix, més que no pas en teatre, en un assaig polític, sociològic, psicològic i representacional; sobre la revolució en l'art, però que, sobretot, pretendrà catalitzar-la.
Auri Alós
*Convivio, poiesis i expectació són les tres branques de l'ontologia teatral, desenvolupades per Jorge Dubatti a la seva Filosofia del Teatre, i considerades en el dia d'avui com a part fonamental per a que l'acte teatral es pugui donar
