En un racó d’un país de memòria despistada, hi malviu una dona confinada en els seus records. Mentre espera l’arribada d’un nadó de qui mai es va poder acomiadar, reviu eternament alguns dels episodis més dramàtics de la seva vida, acompanyada d’algunes de les seves pors, que amb el pas dels anys, ha convertit en germanes de la seva família imaginària.
Nou personalitats segrestades en un dol mental sense mesura: dictadura, esclavatge, repressió, resiliència, invasions escandinaves i altres plagues bíbliques. Només una criatura, la Bruna, té la clau per enderrocar aquest espai psicodramàtic, però, mentre no arriba la nena del seu forçat exili, aquesta Mare reviu cada dia l’abandó del seu nadó, a ritme de fanfàrries balcàniques.
Déjà vu, inspirat en el dia del meu naixement, és un exercici personal d’escriptura inconscient, sobre com poderosament absurda pot ser la nostra ment i com de tragicòmica pot ser la nostra vida, segons les decisions que una mare va haver de fer a contracor.
Primera crítica del Miquel Salamanca
Déjà Vu
Teatre Eòlia, 4 d'abril de 2024
A vegades una obra et troba. No saps ben bé el que t'acaba de passar, però saps que has anat a parar a un lloc diferent del d'abans d'entrar a la funció. A vegades surts del teatre pensant: "jo vull fer això" o "això està fet per mi", és una sensació bonica, com retrobar-te amb alguna cosa estranyament familiar, com tornar a casa després d'un llarg viatge, com un déjà vu.
Déjà Vu és una d'aquestes obres que se'n riu d'ella mateixa i alhora es pren seriosament, i amb això aconsegueix esdevenir una tragicomèdia clàssica de les que no gosen ni tampoc els cal ser ni massa divertides ni massa tristes. Podríem dir també que Déjà Vu és en certa manera una celebració, una festa a ritme de músiques balcàniques, una cançó de bressol per amansir aquestes feres que són les nostres pors.
L'acció se situa en un únic espai, una casa aïllada al pur estil Bernarda Alba i de la qual els personatges sembla que no puguin (o no vulguin) sortir, una mica també com el Fi de Partida de Samuel Beckett.
L'obra, tal com diu un dels personatges, està plena de contrastos: -jo també tinc contradiccions- i són precisament aquestes contradiccions les que enriqueixen l'espectacle i connecten més bé amb el públic. Ens trobem davant d'una obra de dualitats: realitat/imaginació, vida/mort, interior/exterior... fins i tot participa en aquest joc de contraris la il·luminació, que juga amb la dicotomia que tantes vegades hem vist de taronja contra blau i que aporta un acabat estètic i visual a l'obra que és tan bonic que fa les delícies dels amants del teatre més visual.
Les imatges que es generen durant l'obra són impactants i expressives i no serien possibles sense la gran labor interpretativa de les actrius (deu en total) que estan en escena durant quasi tota l'estona. La gestió i segmentació del moviment dels cossos m'ha semblat ideal per crear aquesta sensació de "caos controlat". Qualsevol paraula o gest de sobte pot activar alguna reacció d'algun personatge i aquesta escolta constant i consciència de grup des del públic és molt agraïda. El focus escènic canvia constantment amb una fluïdesa quasi imperceptible i això dinamitza molt el ritme de la peça. Miris on miris, sempre hi ha algú portant a terme una acció. Els personatges tenen llums i ombres i malgrat ser maldestres, malparlats i contradictoris, són carismàtics i molt tendres. La interpretació és un dels punts més forts de la peça.
És un encert situar l'acció en un espai i temps inconcrets, ja que d'aquesta manera ens podem endinsar en aquest món de fantasia sense contaminar-nos excessivament per la nostra realitat quotidiana i gaudir de ple de la ficció. Tot i així, no hi falten les referències a l'actualitat ni tampoc l'humor, que sempre troba la manera d'esmunyir-se del drama del conflicte. Un humor que es veu manifestat de mil maneres, des de jocs de paraules i acudits absurds (alguns moooolt suats, però això ja és qüestió de gustos) fins a gags que aconsegueixen amb destresa subvertir els clixés del clown (això és virtut interpretativa però també de la direcció, a càrrec de Martí Torras Mayneris). Tot aquest còctel que beu d'influències tan variades com Lorca (en el to) o Monty Pyton, Emir Kusturica, el circ de Fellini o fins i tot el Ha Ha típic del Nelson dels Simpsons (en la creació de gags i imatges visuals) acaba definint un estil que ha fet que en acabar la funció em quedés amb ganes de saber més coses d'aquests personatges, les seves vides i d'aquest univers seu on tot està per fer i alhora tot és impossible
Déjà Vu és un regal que ens fa l'equip, un homenatge a la vida i al teatre, i en definitiva una d'aquelles obres entranyables que se't queden gravades a la memòria i et fan pensar : "Això ho tornaria a viure".
Miquel Salamanca Jiménez
