Rastres_Argelers

informació obra



Direcció:
Aina Huguet
Intèrprets:
Ariadna Fígols, Aina Huguet
Assesor de moviment:
Andreu Martínez
Composició musical:
Daniel Pitarch
So:
Daniel Pitarch
Escenografia:
Elisenda Pérez
Vestuari:
Elisenda Pérez
Il·luminació:
Adrià Aubert
Sinopsi:

Rastres_Argelers és un viatge en la memòria. La memòria dels refugiats de la Guerra Civil que en el camí de l’exili van ser tancats als camps de concentració francesos, uns camps on hi va regnar una barbàrie extrema de la qual l’Estat francès i el govern franquista van ser còmplices absoluts.
Avui en dia, la platja d’Argelers és una meca turística del sud de França. A l’estiu, no hi ha ni un pam de sorra que no estigui ocupat per tovalloles i banyistes prenent el sol. Fa gairebé vuitanta anys –només vuitanta anys!– els refugiats i les refugiades orinaven, defecaven, parien i morien a la mateixa sorra. 
Encara avui, ni el govern francès ni l’espanyol no han reconegut oficialment aquestes víctimes.
Aquest projecte es basa en el testimoni de moltes persones que van passar pels camps de concentració del Rosselló. I és la veu d’aquests testimonis el que vosaltres, públic, veureu en escena.

Aina Huguet, dramaturga i directora

Crítica: Rastres_Argelers

24/01/2019

Tenim l'ànima tacada de merda

per Joana Cortils

Rastres Argelers El Maldà, 16 de gener de 2019

Rastres_Argelers o com s'esborra la història dels vençuts és el títol d'aquesta colpidora peça escrita i dirigida per Aina Huguet que ha estat prorrogada al Maldà i es podrà veure fins el 3 de febrer. Esperem que faci gira perquè val molt la pena de veure, tant per la història com per la sensibilitat amb la qual està feta.

Dues germanes, arran de la mort de la seva àvia, es trobaran estirant del fil de la memòria familiar i de país, una memòria que no és pas tan llunyana. "A mi em cremeu" diu l'àvia "...i porteu una mica de la meva cendra a Argelers". És així com les dues germanes s'endinsen en l'experiència a Argelers de l'àvia materna, probablement l'etapa més fosca de la seva vida, etapa de la qual elles no en saben res. El silenci regna a les cases dels vençuts, també a casa meva on l'àvia tampoc explicava les misèries de la guerra, però no es cansava de repetir "la guerra és el pitjor que hi ha, que Déu no vulgui una altra guerra". Què en queda de la memòria dels nostres avantpassats? Tirem tres generacions enrere i ja no ens sabem ni els noms. Mentre les mateixes atrocitats es repeteixen una i altra vegada amb rostres i orígens diferents però deixant igualment les ànimes tacades de merda.

El gener de 1939 França va viure una allau humana que fugia de la victòria franquista i que va acabar concentrada en una platja a Argelers, a la Catalunya Nord. El 3 de febrer del 1939 s'obre aquest camp de refugiats per a republicans espanyols, majoritàriament catalans. Dues dones separades dels seus companys, com tantes d'altres, es troben en aquell camp de concentració d'infàmia; Maria, l'àvia barcelonina de les dues germanes i Lola, procedent de Figueres. L'amistat a voltes serà l'únic recer que tindran en aquell tros de platja on es veuran confinades.

L'escenografia és un mar de roba que cobreix tot el terra, i que ens remet perfectament a la roba de centenars de persones ajegudes a la sorra. Una magnífica interpretació de les actrius Ariadna Fígols i la mateixa Aina Huguet que hi posen l'ànima i amb cada funció sanen una mica la ferida de tant d'horror. Els moviments coreogràfics d'algun dels moments de l'obra estan molt ben trobats perquè intensifiquen allò que s'està narrant i ajuden a imaginar-nos un munt de personatges que, si bé no hi són físicament, els podem veure perfectament; soldats senegalesos, curiosos afrancesats... gent a qui mostrar la ràbia continguda de tanta humiliació. Justament llegia a Ciutat princesa de Marina Garcés "El llenguatge de la ràbia és el llenguatge del cos: cridar, treure la llengua, fer una botifarra o ensenyar el cul. Els gestos grollers i les parts menys nobles del cos no només escandalitzen sinó que fan de mirall de les hipocresies que sostenen el poder". Una reflexió que ens ajuda a explicar com davant la impotència que sentien les dues protagonistes els quedava encara l'arma de la grolleria per cobrir d'indecència els guardians del poder.

Un text que narra la cruesa de la mort de tantes persones que no van poder resistir de viure en condicions infrahumanes i que sentien tenir literalment l'ànima tacada de merda. No hi falta, però, alguns moments de tendresa com ara la meravellosa classe per aprendre de lletra on amb quatre indicacions ben encertades s'assenten les bases de l'escriptura que, juntament amb la lectura, eren per a moltes una salvació.

Joana Cortils