The Watching Machine
Mercat de les Flors, 4 de novembre de 2022
Són una odissea i una benedicció, una bafarada d'aire fresc i un terratrèmol, el teu pitjor malson en un dia de ressaca o una injecció de vitamina per la resta del teu dia. Les funcions escolars poden ser totes aquestes coses (i fins i tot, tot alhora), depenent del dia que faci, del teu estat com a acomodadora, de les criatures o dels acompanyants.
Avui entro a acomodar dins la Sala Pina Bausch del Mercat de les Flors, una funció escolar de l'obra The Watching Machine de Macarena Recuerda Shepherd. Ja vam poder veure ¡Ay! ¡Ya! al mateix Mercat la temporada 2020-21, que beu també del joc a partir de les il·lusions òptiques. Si a ¡Ay! ¡Ya! Macarena (o Lidia) i Sofia ens il·lusionaven amb el cos, a The Watching Machine, Macarena, aquesta vegada en solitari (a escena, però acompanyada per Ana da Graça, Jorge Dutor i Miriam Ubanet) ens fa volar la imaginació fent servir la llum, les ombres i els reflexos.
Sovint és difícil classificar les obres per edats. A vegades és molt evident que, per certs continguts, una obra no és del tot adequada per a certes edats, tot i que també podríem entrar al debat de la sobreprotecció dels infants i de fins a quin punt s'han de censurar certes temàtiques a les criatures (tenen un pensament molt més profund del que els adults creiem). És complicat preveure si una criatura connectarà o no amb una obra, partint de la base que no totes són iguals i no les podem ficar a totes en un mateix sac per molt que tinguin la mateixa edat.
Macarena ens proposa una peça simple i complexa alhora, que a través de la poesia visual connecta amb les ments més curioses, tant petites com adultes. Funciona com una càpsula d’entrenament intensiu de la imaginació, que sobretot a les més grans ens ve molt bé. I com amb qualsevol joc, hi ha qui es diverteix, i hi ha qui no tant. A la funció escolar de divendres és molt evident: hi ha qui està amb els ulls com plats, incapaç de desenganxar la mirada dels jocs que suggereix Macarena, però també hi ha culs inquiets que s'avorreixen del ritme pausat que té la peça, acostumats a un ritme frenètic (crec interessant cultivar una mica més la paciència dels espectadors en general, que moltes vegades som dependents de la immediatesa, del fet de voler-ho tot ja, aquí i ara, fins i tot a escena). Un nen que s'asseu a la primera fila em pregunta "què és aquest teatre que veurem?", "És una obra que es diu The Watching Machine, La màquina de mirar", li responc, i em deixa anar un "Ah." mentre es gira a esperar pacientment a què comenci l'espectacle. Quan fa vint minuts que ha començat, em mira enmig de la foscor i em pregunta "quan començarà, el teatre?".
Després de la funció, xerrem plegades i les preguntes sobre els trucs inunden la sala: “Això com ho has fet?”, “Per què tenies tres braços?”, “Com desapareixia la cara?” i la Macarena és una maga que desvetlla els seus trucs i els explica perquè els puguin provar a casa. N’hi ha que durant l’espectacle han vist dinosaures o monstres, i d’altres que han vist no una, sinó quatre històries diferents.
Probablement, algunes criatures d'aquella funció no havien anat mai al teatre abans. És curiós veure com les normes que hem acatat les espectadores més assídues es difuminen entre la mainada. Saben que han de quedar-se al seu seient, però qui ha dit que no puguin aixecar el cul de la cadira? Sentim constantment una remor de la grada que trontolla, i comentaris que es fan els uns als altres, o fins i tot a la mateixa Macarena. I quan entremig de les veus hi apareix el silenci, té un pes molt més gran que en qualsevol funció de públic adult. "Tinc por!" se sent, a vegades, perquè algunes imatges són fosques i potents, però alhora magnètiques. Les criatures encurioseixen cada cop més a mesura que passen les escenes, i interactuen. A vegades, l'escenari s'expandeix per la grada i l'espectacle està a tot arreu: des del cos il·lusionista de Macarena fins a les mans de les criatures que, dempeus, intenten atrapar amb els ditets els flaixos de llum que inunden la sala. El teatre, llavors, s'allibera de la solemnitat i la correcció protocol·lària a la que el sotmetem a vegades el món adult, per tornar a ser el que sempre ha volgut ser: un espai de joc. Aquí hem vingut a jugar.
Carla Coll
@carlacollserr
