Together To Get There
Fira Tàrrega
Lali Ayguadé i Akira Yoshida són un duo prometedor que no desencanta les expectatives de ningú. El que sorprèn o, més aviat, convenç de la peça no és tant la gràcia en el moviment, que ja es coneix i s'espera d'entrada, sinó que realment s'aconsegueixi enllaçar-la amb tota una dramatúrgia escènica i conceptual molt acurada i cuidada. Ambdós són excel·lents ballarins a qui no se'ls escapen dots interpretatius essencials per acoblar el llenguatge de la dansa amb el del teatre més convencional. No parlo només del fugaç moment en què el text apareix en escena, sinó que tota la peça té un rerefons temàtic cuidat. Els personatges són rodons, tenen una història, i els ballarins la saben i saben com portar-la o viure-la a través del cos, sense necessitat del text, que hi és tan sols com una anècdota. Són les cares sempre conscientment expressives, la forma de respirar, les mirades entre ells mentre tots dos dialoguen, el que crea l'atmosfera global de l'obra i la configura com un tot tancat i cuidat, un petit món cohesionat. Es remata el que de bonic té la peça amb una escenografia simple, funcional i oportuna. Una taula, una fregona i una llum càlida ens transporten indiscutiblement a un espai conegut com a casa, que significa confort. Són, a la vegada, els mateixos elements els que impedeixen, limiten o condicionen el moviment. És la mateixa llum que pot fer canviar l'atmosfera de l'espai o la que funciona com a signe, quan es distorsiona, que alguna cosa en aquest confort s'està trencant. L'escenografia resumeix o conceptualitza allò que també ens estan explicant amb el cos. No es limita simplement a possibilitar la peça, sinó que forma part del llenguatge de l'obra deixant a la vegada que els intèrprets destaquin.
A banda de l'esplèndid resultat final, és cert que a vegades es troba a faltar una mica més de diàleg entre els dos cossos. La coreografia i la música s'acompanyen en tot moment. El ritme d'ambdues és en general pausat, i si això canvia tant una com l'altra responen. Això provoca que a vegades sigui fàcil desconnectar o perdre el fil, ja que tota la peça té una cadència lenta i fluida. Si t'atrapa, tanmateix, és fascinant com qualsevol altre pensament s'anul·la. Així i tot, penso que l'èmfasi en la conversa no verbal entre els dos intèrprets ajudaria a fer que la peça fos una mica més punyent i un pèl menys poètica, tot mantenint l'espectador més atent al camí emocional dels personatges que els porta al moviment.
És interessant com, en un moment en què l'escletxa entre el moviment i la música es fa cada cop més gran, com veiem en moltes creacions de dansa actuals, i en què sovint la poètica emergeix de la ruptura entre aquests dos elements, Lali Ayguadé i Akira Yoshida aposten per aquesta reconciliació lírica que ens torna a la calma. Girar la vista un altre cop cap a la senzillesa, després que la ruptura hagi succeït, em sembla una reivindicació poètica important i acollidora. Una manera d'innovar sense grans invents, sinó parant atenció al que passa al món fora de la peça en si. Sense necessitat d'un trencament formal evident o estrident s'aconsegueix una obra emocionant, que transcendeix el moment espectatorial i que totes les que la vam veure, em sembla, ens enduem a casa perquè formi part de la nostra llista d'obres transcendentals i especials.
Anna Ginestà Farriol
@annaaginesta
