Concours européen de la chanson philosophique

informació obra



Autor:
Claire de Ribaupierre, Massimo Furlan
Direcció:
Massimo Furlan
Intèrprets:
Massimo Furlan, Silvia Abril
Sinopsi:

La companyia suïssa Numero23Prod., de caràcter multidisciplinari i el Théâtre Vidy-Lausanne porten a escena un festival d’Eurovisió peculiar. Partint del pensament com a eix de creació, presenten onze cançons escrites per filòsofs actuals, com Santiago Alba RicoJosé Bragança de Miranda Michela Marzano.
Dos presentadors, el mateix Massimo Furlan i Sílvia Abril, faran de mestres de cerimònia i un jurat local, format per Antonio Baños, Dolors Bramon, David Bueno, Marina Garcés, Albert Lladó, Dolors Miquel i Bel Olid, analitzarà i votarà a cada funció quina és la millor peça. Un acte teatral rebel que contraresta amb humor el menyspreu dels discursos populistes i la desaparició de la reflexió de l’esfera pública en favor de l’entreteniment.

espectacle multilingüe sobretitulat en català

Crítica: Concours européen de la chanson philosophique

14/02/2020

Tot el que esperàvem (gairebé)

per Júlia Boixader

Concours européen de la chanson philosophiqueTeatre Lliure de Montjuïc, 6 de febrer de 2020

Imatge extreta de la web del Théâtre Vidy-Lausanne

D’entre la vasta programació del Teatre Lliure d’aquest any, hi ha hagut una producció que, tot i ser de gran format, per alguna raó ha passat prou desapercebuda: es tracta del Concours européen de la chanson philosophique, dirigida per Massimo Furlan i amb dramatúrgia de Claire de Ribaupierre, que els passats 6 i 7 de febrer es va poder veure a la sala Fabià Puigserver. El títol de l’obra no podria ser més descriptiu, ja que es tracta, efectivament, d'un concurs basat en Eurovisió en què la lletra de cada cançó està escrita per un/a filòsof/a actual en representació del seu país natal. 

L'espectacle té varis punts realment brillants, i les referències a Eurovisió són nombroses i divertidíssimes. Totes les cançons tenen el mateix regust que les del famós festival, i van des de balades afectades i empalagoses fins a peces més potents i accelerades, però igual de rocambolesques. El vestuari de Severine Besson i la caracterització de Julie Monot encaixen a la perfecció tant amb la música com amb la lletra de cada número, i reforcen el to kitsch: algunes de les disfresses més memorables són un llop de colors per denunciar l'impacte de la humanitat sobre la natura i el canvi climàtic, un vestit fet amb bosses d'escombraries en referència a totes aquelles persones rebutjades per la societat o la simulació d'una estàtua grega per reflexionar sobre la paradoxa de l'infinit matemàtic. També és molt destacable la il·luminació, dissenyada per Antoine Friderici, que denota un estudi atent de l'estètica del concurs, amb una quantitat exagerada de moviments de llums de colors i efectes dramàtics. En aquest sentit, la combinació so–vestuari–llums és excel·lent i recrea gairebé a la perfecció el caràcter propi d'Eurovisió. Per rematar aquest efecte, hi ha unes quantes picades d'ullet al programa televisiu que el públic rep amb molt d'humor, com, per exemple, fer passar càmeres per davant dels cantants, evitant que el públic els vegi del tot bé però imitant els primers plans típics eurovisius. L'únic que falla considerablement és l'escenografia, gairebé inexistent, que (potser per manca de pressupost) només consta de tres pantalles mòbils que mostren diferents imatges segons la cançó, de manera que en comparació amb la resta d'elements decepciona bastant. 

No obstant tot això, si aquests fossin els seus únics mèrits, l'espectacle se'ns faria inconsistent: per sort, no ho són pas. L'èxit més gran i evident del Concours européen és el concepte mateix de la pròpia obra. Decidir barrejar dos ingredients, que d'entrada semblen tan poc dissolubles entre ells, com la filosofia contemporània occidental i Eurovisió, és una aposta ideal per reflexionar sobre els dos temes alhora —a part de ser un somni fet realitat per a algunes frikis, com una servidora—. Aquesta reflexió s'enceta quan ens preguntem com és que una versió del festival de la cançó amb temàtica filosòfica és tan divertida: per què ens fa riure?

Per un costat, la proposta evidencia la reducció del pensament no només als àmbits acadèmics, sinó també als formats acadèmics, cosa que acaba suposant una enorme pèrdua de riquesa en els discursos i configurant una elit intel·lectual, aquella que pot accedir als espais reservats per a la reflexió. Des d'aquest punt de vista, l'acudit recau en que l'especialització i la presumptuositat que envolten la filosofia es veuen inmediatament ridiculitzades en el format cançó–espectacle. És cert que, a través de tal forma, el contingut arriba encapsulat i reduït, però resulta molt més accessible i amè que mitjançant un text i un llenguatge tècnics que sovint l'únic que aconsegueixen és restringir el pensament a un petit gruix de gent i complaure's en termes especialitzats que a vegades dificulten més la comunicació que no pas la faciliten. D'altra banda, l'obra visibilitza la conversió de la cultura en pur entreteniment, superficial i sense cap mena de contingut, repetint constantment els mateixos esquemes i tòpics mil vegades coneguts pel públic, per evitar que aquest reflexioni i oferir tan sols un espai d'oci infèrtil que provoqui l'alienació de l'espectador. Presenciar un esdeveniment tan característic d'aquest tipus d'oci la temàtica del qual és filosòfica és tan absurd que resulta inevitable riure. És a dir: l'obra teatral ridiculitza al mateix temps l'acadèmia intel·lectual i l'espectacle televisiu, i mostra que la unió entre ambdues disciplines crea quelcom nou i enriquidor alhora que altament humorístic. 

A aquesta part humorística se li sumen els comentaris que, després de cada cançó, un jurat local format per quatre persones fa sobre l'actuació de cada país. En el cas de Barcelona i del dijous 6 (el divendres 7 hi van participar altres convidades), els jutges i jutgesses del concurs eren Antonio Baños, Marta Salicrú i David Bueno, capitanejats per Marina Garcés com a presidenta del jurat. Les seves intervencions van afegir un toc més teòric i seriós a la funció, ja que cadascú analitzava des de la seva respectiva disciplina –i de manera més o menys afortunada, depenent del cas i la temàtica– les lletres de les peces musicals. [Per cert: imperdibles els apunts d'eurofan del Baños, que ens ha sorprès meravellosament a totes fent referències a edicions passades d'Eurovisió i barrejant-les amb les seves agudíssimes observacions crítiques]. 

Malgrat tot això, l'espectacle té un parell de defectes que eviten que sigui un èxit rotund. Un d'aquests és que no respon gaire dels debats teòrics que s'estan tenint avui en dia. És obvi que la feina d'investigació a fer seria molt més complexa si la intenció fos radiografiar el pensament contemporani a nivell europeu, però també és evident que el resultat seria increïblement més potent i estaria molt millor cohesionat. Tot i que es tracten temes de gran actualitat, com la crisis climàtica o l'emergència del feixisme al nostre continent, s'ignoren totalment altres debats molt presents en l'actualitat (com, per exemple, el pensament decolonial o el feminisme), mentre que algunes de les temàtiques que es tracten estan més que superades. Aquest últim és el cas d'Espanya: la lletra de la cançó, escrita per Santiago Alba Rico, parla sobre el ser i el no-ser, conceptes que formen part del pensament metafísic i que es van deixar enrere amb l'inici de la modernitat.

El que sí que, sense cap mena de dubte, és un desencert imperdonable és el fet que, de dotze cançons que es representen al concurs, només una hagi estat escrita per una dona. No, no és un error tipogràfic: Furlan i Ribaupierre han contat amb onze filòsofs i tan sols amb una filòsofa.

Si la seva proposta consistís en treballar pensadors/es de tota la història de la filosofia occidental, podria semblar més excusable, tot i que tampoc ho seria després de l'enorme feina que nombrosos individus o col·lectius d'investigació estan duent a terme per recuperar les filòsofes ignorades al llarg del temps (oh, sorpresa! Resulta que sí que han existit pensadores, i moltes: el que passa és que no han passat a formar part del relat hegemònic sobre la filosofia europea a causa de la seva manca de penis). Per posar un exemple de quilòmetre 0, només cal parar atenció al Seminari Filosofia i Gènere de la Universitat de Barcelona, que està actiu des dels anys 90 amb l'objectiu de redescobrir dones intel·lectuals de totes les èpoques que no ens han arribat fins avui i rellegir-les amb visió crítica.

Però el que és totalment inacceptable és que, en ple segle XXI i amb la intenció de col·laborar amb filòsofs/es vius/ves, es conti amb una sola filòsofa. Malgrat que encara queda molta, moltíssima feina per fer, les dones no havien tingut mai tant de ressò, espai i representació en l'àmbit acadèmic com avui en dia: topar amb pensadores interessants és realment fàcil si s'hi posa un mínim esforç, tot i el fet que moltes d'elles presenten treballs teòrics més potents que altres homes i tot i així no arriben a ser tan reconegudes com els seus companys mascles. [Proba d'això és el fet que les pensadores més famoses ara mateix treballen totes en línies feministes, donat que aquest àmbit d'estudi és l'únic sobre el qual l'enorme majoria d'homes no poden teoritzar].

En resum: el Concours européen de la chanson philosophique té un plantejament brillant i amè que amaga una crítica intel·ligent tant al món de l'oci com al món del pensament occidentals, crítica que al mateix temps obre la porta a solucionar algunes de les problemàtiques d'ambdós sectors al fusionar-los. Tot i així, hi ha alguns factors que fan que la proposta no sigui rodona; i el que és absolutament inadmissible és que a aquestes alçades, i després de tota la investigació i la reivindicació que fa anys que es duen a terme, s'hagi decidit incloure al projecte una sola filòsofa. No només resulta vergonyós, sinó que també evita que un espectacle amb molt de potencial pugui ser gaudit al cent per cent.

Júlia Boixader