L'ànec salvatge

Teatre

informació obra


Adaptació:
Cristina Genebat, Julio Manrique
Direcció:
Julio Manrique
Intèrprets:
Andreu Benito, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Jordi Llovet , Lluís Marco, Carles Pedragosa, Elena Tarrats
Escenografia:
Lluc Castells
Vestuari:
Maria Armengol
Caracterització:
Ignasi Ruiz
Il·luminació:
Jaume Ventura
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Damien Bazin
Ajudantia de direcció:
Marc Artigau
Producció:
Teatre Lliure
Sinopsi:


"Un ànec ferit conviu amb altres animals a les atrotinades golfes d’una casa humil, en una petita ciutat d’un petit país del nord d’Europa on sempre fa fred. Com si els ocupants de la casa, els pobres però raonablement feliços (això és, evidentment, només una opinió) membres de la família Ekdal, haguessin arrencat un tros de bosc o n’haguessin inventat un per donar sortida a les seves fantasies, o als seus deliris, segons com es miri. Però, com adverteix en un moment donat l’avi Ekdal, tard o d’hora “el bosc es venja”.

Moltes ficcions, o almenys moltes de les ficcions que m’agraden (i això inclou, evidentment, les ficcions dramàtiques), consisteixen en això: una comunitat, un determinat grup humà, subsisteix obeint unes determinades regles. Bones o dolentes, han acabat configurant-se com el mecanisme que garanteix la subsistència del grup. La història comença, o almenys la història que dramàticament ens interessa, quan algú, l’altre, l’estrany, truca a la porta, observa el funcionament del grup en qüestió i, en un moment donat (sigui per malícia, sigui per ganes d’ajudar, o bé per una inquietant barreja de les dues coses) posa en qüestió aquestes regles.

A L’ànec salvatge (un Ibsen meravellós i, sorprenentment, poc conegut i encara menys representat a casa nostra), hi passa una cosa així. Algú truca a la porta i els pobres però raonablement feliços membres de la família Ekdal decideixen obrir…"

Julio Manrique


Premi de la Crítica 2017 categoria espectacle



Premi de la Crítica 2017 a la direcció (Julio Manrique)


Finalista a Actor de repartiment (Pablo Derqui) al Premi de la Crítica 2017



Premi de la Crítica 2017 a l'espai escènic (Lluc Castells)


Finalista a la il·luminació (Jaume Ventura) al Premi de la Crítica 2017



Finalista al vestuari (Maria Armengol) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a l'espai sonor (Damien Bazin)

Finalista a actriu revelació (Elena Tarrats) al Premi de la Crítica 2017


Crítica: L'ànec salvatge

08/03/2017

Tots som més forts del que ens han fet creure

per Sílvia Mercè i Sonet
L'ànec Salvatge Teatre Lliure, 5 març de 2017 lanec_esp2 Un ànec salvatge viu tancat en un petit tros de bosc artificial al soterrani de la casa d’una família “pobra i moderadament feliç”, com diu el propi Julio Manrique, director per primera vegada d’un text d’Ibsen que, a més, mai havia estat representat a Catalunya. Aquesta moderada felicitat trontolla quan un personatge, un vell amic, truca a la porta amb la intenció de revelar la veritat que s’amaga rere aquest decorat fictici, amb la intenció d’alliberar l’ànec salvatge que viu en un paisatge artificial. Manrique ens porta una peça que fa reflexionar sobre la veritat i fins a quin punt estem disposats a suportar-la. Potser preferim mantenir-nos dins aquest microsistema artificial a base de “mentides vitals”, com apunta un dels personatges, que ens ajuden a viure feliços i satisfets. El vell amic que truca a la porta, però, idealista i amb un fort sentit de la justícia, és de la opinió que som més forts del que ens han fet creure i que sí, som capaços de suportar la veritat, per dolorosa o dura que sigui, reconciliar-nos i conviure amb ella. Brillantment dirigida, et manté en tensió constant, sobretot a la segona part, fent que t'oblidis per uns instants de la teva realitat, i entris de cap en aquesta història, vibrant amb totes i cadascuna de les interpretacions. El repartiment està format per grans professionals, amb molt talent i trajectòria com ara Andreu Benito, Lluís Marco, Jordi Bosch, Pablo Derqui o Laura Conejero, però cal destacar la interpretació d’Ivan Benet, sensible i tendra alhora que contundent; i la innocència d’Elena Tarrats, que retrata una nena de gairebé catorze anys a través d’una corporalitat curosament treballada, sense caure en tòpics, tot i que potser una mica infantil si la comparem amb les noies de catorze anys d’avui dia. Per arrodonir el repartiment d’actors, trobem el pianista Carles Pedragosa, integrat completament en la posada en escena, que amb el seu piano de cua i un parell d’elements de percussió genera l’ambient sonor adient per a cada situació. L’escenografia porta problemes de sonoritat, sobretot si la microfonia falla en alguns moments inicials, problemes que es permeten durant la primera setmana de funcions, però esperem i suposem que seran solucionats en poc temps. L’espectacle és, en definitiva, rodó: bona direcció, bon equip tècnic i bon equip artístic. Amb un discurs clar i actual que no ens deixa indiferents. Sílvia Mercé