Tots som més forts del que ens han fet creure

L’ànec Salvatge

Teatre Lliure, 5 març de 2017

lanec_esp2

Un ànec salvatge viu tancat en un petit tros de bosc artificial al soterrani de la casa d’una família “pobra i moderadament feliç”, com diu el propi Julio Manrique, director per primera vegada d’un text d’Ibsen que, a més, mai havia estat representat a Catalunya. Aquesta moderada felicitat trontolla quan un personatge, un vell amic, truca a la porta amb la intenció de revelar la veritat que s’amaga rere aquest decorat fictici, amb la intenció d’alliberar l’ànec salvatge que viu en un paisatge artificial.

Manrique ens porta una peça que fa reflexionar sobre la veritat i fins a quin punt estem disposats a suportar-la. Potser preferim mantenir-nos dins aquest microsistema artificial a base de “mentides vitals”, com apunta un dels personatges, que ens ajuden a viure feliços i satisfets. El vell amic que truca a la porta, però, idealista i amb un fort sentit de la justícia, és de la opinió que som més forts del que ens han fet creure i que sí, som capaços de suportar la veritat, per dolorosa o dura que sigui, reconciliar-nos i conviure amb ella.

Brillantment dirigida, et manté en tensió constant, sobretot a la segona part, fent que t’oblidis per uns instants de la teva realitat, i entris de cap en aquesta història, vibrant amb totes i cadascuna de les interpretacions. El repartiment està format per grans professionals, amb molt talent i trajectòria com ara Andreu Benito, Lluís Marco, Jordi Bosch, Pablo Derqui o Laura Conejero, però cal destacar la interpretació d’Ivan Benet, sensible i tendra alhora que contundent; i la innocència d’Elena Tarrats, que retrata una nena de gairebé catorze anys a través d’una corporalitat curosament treballada, sense caure en tòpics, tot i que potser una mica infantil si la comparem amb les noies de catorze anys d’avui dia.

Per arrodonir el repartiment d’actors, trobem el pianista Carles Pedragosa, integrat completament en la posada en escena, que amb el seu piano de cua i un parell d’elements de percussió genera l’ambient sonor adient per a cada situació. L’escenografia porta problemes de sonoritat, sobretot si la microfonia falla en alguns moments inicials, problemes que es permeten durant la primera setmana de funcions, però esperem i suposem que seran solucionats en poc temps.

L’espectacle és, en definitiva, rodó: bona direcció, bon equip tècnic i bon equip artístic. Amb un discurs clar i actual que no ens deixa indiferents.

Sílvia Mercé

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *