La motxilla de l'Ada

informació obra



Companyia:
Teatre al detall
Composició musical:
La Tresca i la Verdesca
Sinopsi:

La identitat sexual té més a veure amb els òrgans sexuals que tenim entre les cames o amb allò que tenim al cap? S’ho han preguntat els membres de la companyia Teatre al detall en imaginar una nova història (la tercera) protagonitzada per uns personatges femenins i, més concretament, per nenes capaces de vèncer les seves pors. La protagonista d’aquesta ficció basada en molts casos reals ho és força, de valenta. Quan va néixer es deia Adam i des de ben petit sentia que la motxilla invisible que duia (aquella que tots i totes portem i que anem carregant al llarg de la vida) li pesava massa. Cada condemna a la manera com se sentia, cada crítica a allò que li agradava, a les coses amb les quals se sentia identificada, afegia més pes a la motxilla. I ja no podia més. Somiava que era una nena i se sentia feliç, lleugera i lliure. Així que un dia va decidir “perdre la motxilla” i, amb la motxilla, també va perdre l’“m” del seu nom i l’“m” de masculí... i es va convertir en l’Ada.

La motxilla de lAda tanca una trilogia escènica i musical dedicada a les “nenes valentes”. Va començar amb LEndrapasomnis, en què una nena de nom Dormissona aconseguia vèncer les pors que li feien perdre el son i va continuar amb La nena dels pardals, un relat inspirat en un episodi de la història recent de la Xina en el qual una altra nena, la Ming Li, s’enfrontava a les lleis d’un dictador i ens mostrava la saviesa innata dels infants en salvar uns pardals injustament acusats de malmetre les collites. Totes dues han estat propostes amb un gran èxit. De fet, LEndrapasomnis (2014) va ser Premi de la Crítica al millor espectacle per a públic familiar i La nena dels pardals (2017) va tenir dues candidatures als premis Max i es va endur el Premi de la Crítica i el Butaca al millor espectacle per a públic familiar, a més del premi de la Mostra Igualada i el premi Enderrock de la Crítica al millor disc per a públic infantil i familiar.

Crítica: La motxilla de l'Ada

10/06/2021

Transitar entre la sensibilitat i la superficialitat

per Martí Rossell Pelfort

La motxilla de l'Ada
L'Escorxador, 30 de maig de 2021

Teatre al detall, després de l'èxit La nena dels pardals, encara un altre espectacle bonic sobre una nena que vol ser lliure. L'univers poètic que crea el director Joan Maria Segura, el to proper que busquen els dos intèrprets (Xavi Idàñez i Txell Botey), la bellesa que persegueixen les paraules de Jordi Palet i la música en directe de La Tresca i la Verdesca (rebatejats com Els tietes) apunta a la diana emocional del públic, que es deixa seduir per un muntatge rodó, però que esquiva alguns debats per poder arribar a un públic més ampli.

Arriben els pares de l'Ada al teatre per a fer una conferència sobre l'experiència de com l'Adam va perdre la ema i la motxilla carregada de tot el que li imposaven pel fet de no poder-se mostrar tal com és. Els pares són qui explicaran el trànsit de l'Ada o, més ben dit, com van anar entenent que l'Adam volia ser l'Ada i deslliurar-se dels comentaris: Adam, el primer home! En realitat, l'obra no se centra en el procés vital de l'Ada sinó en el procés que van fer els seus pares per entendre el desig de la nena. La conferència és força autocomplaent, els pares es mostren orgullosos d'haver sabut acompanyar la seva filla. La visió que mostren es desmenteix quan s'escenifica la manca de vista per part dels pares, ja que fins que no tenen un bon munt de "pistes" no afronten cap mena de debat i, després, tampoc.

El cas de l'Ada és ficció, però segurament no és gaire llunyà de la realitat dels menors trans. Tot i això, hi trobem diversos tòpics que són agradables de sentir, quan un procés de trànsit no té per què ser agradable. En aquest sentit, l'obra és molt binària, és a dir, només accepta que l'Ada sigui nen o nena. I que quan sigui nena porti cabells llargs, no jugui a futbol, es pinti les ungles i es vesteixi d'Elsa de Frozen. Així doncs, no s'afronta un debat sobre què vol dir gènere o sobre la possibilitat que un nen trenqui amb els cànons de la masculinitat. Tot l'espectacle resulta complaent, poètic i el públic general, amb alguna llàgrima als ulls, s'aixeca a aplaudir convençut que s'ha desconstruït. No se'ls pot retreure que embelleixin l'experiència d'una nena trans, però sí que podem identificar aquesta voluntat d'agradar, una mica fàcil. Cal dir que aquesta reflexió no és immediata sinó feta amb perspectiva, després de pensar-hi força. La motxilla de l'Ada és un bon inici per començar a tractar la realitat trans entre els infants, però resulta un pèl massa buida pels que volem anar més enllà.

La posada en escena és un dels punts forts. La convenció de la conferència els permet jugar amb uns mòduls que simulen ser materials escenogràfics del mateix teatre. Aporten dinamisme, i permeten l'aparició de nous elements. Les projeccions agafen protagonisme (com a La nena dels pardals) quan els dibuixos de l'Ada cobren vida a la pantalla. Els plafons de color clar també permeten uns jocs d'ombres bonics, que ajuden a trencar les imatges de conferència i permeten escenes de l'Ada amb les seves amigues, per exemple. La il·luminació acaba de completar l'efecte visual.

La música en directe als espectacles sempre s'agraeix. Fa respirar les escenes, ajuda a arribar a l'emoció, permet interacció. I si, a més a més, la signa La Tresca i la Verdesca és garantia d'èxit. Amb el sobrenom "Els Tietes" són familiars de l'Ada, que tenyeixen l'espectacle d'emoció i de melodies que passen de l'humor al plor.

En definitiva, La motxilla de l'Ada és un espectacle bonic i sensible, que serveix per apropar la realitat trans al públic familiar, però que no aprofundeix en els temes que tracta perquè prefereix complaure els adults que se senten identificats amb els pares. Aquesta motxilla tan lluminosa ve carregada d'emocions, de sensibilitat i d'una posada en escena molt atractiva.