La guerra no té rostre de dona

informació obra



Direcció:
Oriol Broggi
Dramatúrgia:
Oriol Broggi, Clara Segura
Intèrprets:
Clara Segura, Guillem Balart
Vídeo:
Francesc Isern
Il·luminació:
Albert Faura
Vestuari:
Nidia Tusal
So:
Oriol Broggi, Damien Bazin
Autoria:
Svetlana Aleksiévitx
Sinopsi:

«La guerra femenina té uns colors, unes olors, una llum i un espai propis. Té paraules pròpies. No hi ha herois ni gestes increïbles, només hi ha persones que porten a terme una activitat humana que és inhumana.»

 Ens trobem a un espai deturat, devastat, ple de runes, la guerra és molt present, encara es pot olorar i sentir. Moltes dones que expliquen les seves històries a un periodista, històries de guerra viscudes en primera persona, com elles la viuen i la senten, com la guerra pot tenir nom de dona.

A partir de textos d’Svetlana Aleksiévitx, escriptora guanyadora del Premi Nobel de Literatura l’any 2015, Clara Segura i Guillem Balart ens ofereixen un relat colpidor de les dones que van lluitar a la guerra, i que formaran part de la memòria col·lectiva i d’una altra manera de viure el món. L’amor i la por, la mort i la claredat de dones en temps de guerra.

Crítica: La guerra no té rostre de dona

13/01/2021

Trobar bellesa en una esquerda

per Martí Rossell Pelfort

La guerra no té rostre de dona
Biblioteca de Catalunya, 2 de gener de 2020

La guerra que ens expliquen sempre es conjuga en masculí i amb accent heroic. I aquesta guerra no explica les vicissituds, conseqüències i problemàtiques de cap conflicte bèl·lic. Svetlana Aleksiévitx ens explica amb claredat com es viu la guerra en femení. Oriol Broggi i Clara Segura, seduïts pels testimonis colpidors que exposa l'autora, signen una gran adaptació que atrapa per la seva contundència.

Testimonis, discursos, monòlegs, llistes, fragments de clàssics... Les paraules s'acumulen i ens enfronten la duresa de les vivències. Cada escena ens transporta a la realitat de les oblidades àvies, les silenciades mares, les descuidades filles. El mirall dels testimonis vol ser un petit homenatge a totes les persones petites, les que no són herois i que ens apropen a la vulnerabilitat més humana. 

La nau gòtica, que tant encisa als fidels espectadors de La Perla 29, ens rep amb una disposició a quatre bandes (gairebé cinc) i un espai ampli, devastat pels horrors de la guerra. Albert Faura s'encarrega d'il·luminar aquest desert, aquest no-lloc. Pianos, estàtues, fragments de vides passades, portes que no van enlloc...

L'audiovisual en directe salva la llunyania física amb els intèrprets. Broggi troba els recursos per construir, a cada moment, una petitesa tendra, respectuosa, dura, i amb el vídeo ho aconsegueix. A les parets es projecten les habituals dones de La Perla: Nora Navas, Montse Vellvehí, Marta Marco, Màrcia Cisteró, Pepa López, Marissa Josa... I en escena no poden evitar treure el cap la Nawal d'Incendis, l'Antígona i totes les persones que habiten els clàssics preferits de Can Broggi.

Clara Segura, com ens té acostumats, omple l'escenari i el carrega d'una bellesa colpidora. Guillem Balart està esplèndid i augura ser un altre habitual de La Perla 29. Les ombres de les dones es passegen, com Violeta Broggi, per l'escenari. També apareixen l'operador de càmera en directe i el regidor d'espai Marc Serra que, en paraules de la fila de darrera, és "el monitor d'esplai que tothom vol tenir".

Oriol Broggi és un enamorat de les paraules i les evoca fins que embafen, que llavors apareix la música, i la poesia, i la bellesa. La duresa i l'horror dels testimonis de la guerra no impedeixen que La Perla 29 trobi, malgrat tot, bellesa en les esquerdes*.

*Sí, el "trobar bellesa en una esquerda" és de Els amics de les arts.