The Place
Festival Escena Poblenou, 18 d'octubre de 2024
Quan sortim al carrer, habitualment és per anar a un altre lloc. Seria estrany parar un moment a observar els petits detalls del carrer, no hi veiem mai gent aturada. Esperant sí, però simplement parats, palplantats, dempeus, observant... Això no passa. El carrer és per transitar-lo. La majoria de llocs són de pas i no prestem atenció al que ens envolta. Jo mateix havia passat diverses vegades per la placeta on va tenir lloc The Place, l'espectacle work in progress de la companyia Eléctrico 28, però, com és d'esperar, no m'hi havia aturat mai. I menys encara pel plaer de veure com era.
Just abans de començar l'espectacle, esperava. Esperava d'aquesta manera que he comentat, un esperar tancat en si mateix, esperar perquè el que està passant ara no és important, l'important és el que passarà després, sempre el que vindrà. Fins que em van donar uns auriculars: quedava poc per iniciar l'espectacle. Una veu a cau d'orella em va sorprendre observant el que passava a la plaça. No era una verbalització constant que intentava capturar desesperadament tota la vida que podia entrar-li pels ulls. No, era més aviat la veu d'algú curiós que, simplement, es podia permetre dir de tant en tant el que li cridava l'atenció mentre gaudia del panorama. "La noia de la motxilla marró fa estona que no es mou del lloc", diu. I jo em començo a activar.
I, en activar-me, veig que no soc l'únic. Ara tots busquem la noia de la motxilla. "Passa una gavina", comenta la veu. I tots els qui portem auriculars aixequem el cap. Els qui veuen la gavina l'assenyalen. Ara tots podem gaudir col·lectivament del vol d'una gavina. I penso: "a veure quanta estona tardo a perdre-la de vista". Us ho dic: 37 segons. I de sobte, el vol d'una gavina, un fet que passa incomptables vegades al dia a una ciutat com Barcelona, s'ha convertit en quelcom extraordinari. Només perquè ho ha dit una veu. Més ben dit, perquè algú m'ho ha fet notar i li he volgut donar importància.
Surto del meu petit moment d'abstracció quan 4 actrius surten de diferents llocs del mateix lloc. Sí, la frase és estranya. Vull dir que venen de diferents direccions per trobar-se en el mateix punt, però, com elles mateixes ens fan notar, tots som en un lloc petit dins del mateix lloc més gran. I, sense més dilació, les 4 ens fan un tour per la plaça al més pur estil dels nens petits que ho veuen tot per primer cop. Ens fixem en les escletxes entre rajoles, observem els moviments de les fulles, dels gronxadors. Tot un seguit d'infants en patinet va seguint el grup i, com nosaltres, s'uneixen a saludar els edificis i imitar amb ganyotes els nusos dels arbres.
Al cap d'una estona, gràcies a la destra mirada de les actrius (Claudia Mirambell, Ana Redi-Milatovic, Daniela Poch i Alina Stockinger) hem trobat similituds entre l'espai que ens envolta i els nostres cossos. Algú té una cicatriu que recorda a un cop que veiem en una paret, algú altre té els cabells semblants a les fulles d'un arbre, o portem roba de colors similars, o la línia de la nostra columna vertebral sembla la juntura entre dos edificis... Ens trobem comparant-nos, buscant, jugant amb l'espai. De sobte, quan passa l'estona, aquella plaça no té res a veure amb la del principi. Hi hem viscut una experiència que recordarem. Potser no hi tornaria expressament per veure-la, però quan hi torni a passar recordaré que per allà va volar una gavina i va tardar 37 segons a desaparèixer de la meva vista.
Què ha canviat? Per què ara em sento tan a gust en aquesta plaça en la qual no m'hi havia aturat mai a la vida? Em sembla que l'única diferència és que l'he mirat amb ganes. Li he dedicat una estona i una estima i el lloc m'ho ha tornat. I en els temps que corren (i potser corren perquè nosaltres també ho fem, anant d'un lloc a l'altre), crec que és més necessari que mai un espectacle com The Place. Perquè moltes coses del nostre voltant han deixat de tenir importància. Perquè la nostra visió és cada cop més de túnel. I perquè estem tan obsessionats amb què tot ha de servir per a alguna cosa que ens oblidem sovint de com de meravellós pot arribar a ser aturar-se un moment a no fer res més que observar. Observar sense capturar, sense esperar. Observar per trobar, potser, el teu lloc.
David Magaña
@its.david.magana
