Turandot. Franc Aleu

informació obra



Intèrprets:
Maria Such i Marta Polo/ Mariel Fontes i Yordanka León, José Luis Casanova/ Emili Rosés, Ermonela Jaho/ Anita Hartig, Jorge de León/ Gregory Kunde, Alexander Vinogradov/ Ante Jerkunica, Chris Merritt, Iréne Theorin/ Lise Lindstrom, Cor del Gran Teatre del Liceu
Direcció Musical:
Josep Pons
Vídeo:
Franc Aleu
Direcció:
Franc Aleu, Susana Gómez
Vestuari:
Chu Uroz
Il·luminació:
Marco Filibeck
Escenografia:
Carles Berga
Músics:
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

Tres enigmes desvetllats per un príncep sense nom: l’esperança, la sang i Turandot. Tres personatges clau per entendre el sentit del melodrama en clau pucciniana: Calaf, Liù i Turandot.

Exactament vint anys després de la reinauguració del Liceu amb Turandot (7 d’octubre del 1999), la “princesa de gel” torna al teatre de la Rambla sota la pell de la gran Iréne Theorin en el primer repartiment i de Lise Lindstrom (debutant al Liceu) en el segon. Al seu costat, Jorge de León, Gregory Kunde, Ermonela Jaho i Anita Hartig en dos repartiments de luxe.

L’última i pòstuma òpera de Puccini —acabada per Franco Alfano—, estrenada al Teatro alla Scala de Milà el 1926, és també el títol amb el qual debuta com a director d’escena el videoartista Franc Aleu.

Un espectacle visualment fascinant en la seva concepció escenogràfica i amb un vestuari espectacular, en què la llum juga un paper fonamental al servei d’una òpera tardoverista i innovadora en molts aspectes.

Crítica: Turandot. Franc Aleu

08/11/2019

Turandot 2.0

per Quelot Martín

TurandotGran teatre del Liceu, 14 d'octubre de 2019

Anar al Liceu potser espanta una mica a vegades. Òpera. Seients amb preus desorbitats, he de vestir de gala? I jo què en sé d’òpera? Doncs tant com qualsevol segurament.

Si es disposa del pressupost adequat possiblement Turandot sigui una elecció perfecte per anar-hi si no hi estàs habituat. És un espectacle de cap a peus; llums, flaixos, projeccions, escenografia poc habitual però impressionant i dinàmica... també com sempre la traducció a la pantalla superior. Per què el pressupost? Ja hi arribarem.

A Turandot hi tenim un projecte aclaparador i zero clàssic (no m’atreveixo a dir d’avantguarda perquè un ja no sap ni què vol dir això). No hi espereu els vestits engalanats i les perruques perquè hi trobareu una escenificació que es troba en algun punt entre daft punk, reflexos d'Star wars i soldats d’Alicia en el país de les meravelles per allà al mig. Juguen amb projeccions i, sobretot, moviments de l’escenografia per transformar constantment l’escena d’una manera que trenca completament esquemes. Una escena que no es presenta directament, sinó que de manera molt conceptual es va construint i desenvolupant.

Poc a dir de les actuacions que acompanyades d’un context com aquests fàcilment aixequen el públic de la cadira per aplaudir. Val a dir que amb tanta modernitat, és una llàstima que no es pugui apreciar realment res més que la veu dels intèrprets en molts casos. A bona part d’ells se’ls tapa completament la cara amb un llum, que en la foscor és l’únic que es pot apreciar i que no permet veuré bé la seva interpretació més enllà de grans moviments corporals i evidentment de la veu. Potser es pretenia despersonalitzar tots aquells que formen part de “la massa” i/o en el cas de personatges més rellevants diferenciar entre moments d’inèrcia històrica i moments en que veiem una part més íntima o real de la persona.

Personalment no sóc capaç de valorar amb coneixement profund de causa la qualitat vocal de les peces, però si que puc dir que en més d’un moment un pot tancar els ulls i relaxar-se per a poder disfrutar només amb les orelles.

I després de tantes coses bones també ve la contra. Si, un espectacle impressionant, però personalment em sembla que mal pensat per al Liceu. Un sempre assumeix que, si no vol pagar el preu de les entrades a platea o les frontals dels primers pisos, al Liceu no es veu bé l’escenari. Des dels laterals i especialment en els pisos alts es perd almenys un terç de l'escena, però un ja ho assumeix. No obstant, en aquest cas l’escenificació està pensada d’una manera totalment frontal que impedeix en gran mesura apreciar, per exemple, l’ús que es vol donar de les projeccions. Segurament des de davant es devia veure a persones flotant dins de bombolles projectades en una tela, però des del lateral es veuen bombolles flotant soles al davant i gent movent-se de manera estranya més endins de l’escenari. I com aquesta alguna més. No només no s’ha tingut en compte els angles del Liceu, tampoc la verticalitat. L’escenografia és tant alta que en la part superior queda oculta darrere la paret on hi apareixen les traduccions, de manera que un no només es perd visualment el que hi passa, sinó que pràcticament tampoc arriba la veu dels que hi són. A Turandot ni se'l veu fins l’escena final.

Sobre el contingut, dir que parlem d’obres escrites fa temps i temps, però Puccini ja em va semblar sorprenentment lúcid per la seva època a La boheme, tractant un tema de manera oberta i no edulcorada. Aquí hi torna de manera menys gràfica i amb un final que sempre serà reescrit i reinterpretat perquè no el va acabar. Del d’aquesta vegada no en vull dir res perquè ja ha donat prou a parlar i prefereixo no fer-ne jo també spoiler per si la tornessin a programar.

En definitiva, una passada si es pot anar a les localitats adequades, ja sigui perquè un s’ho pot permetre o perquè hi va aprofitant alguna de les promocions que es fan. En el cas contrari, si s’hi va cal assumir que no es podrà apreciar realment el que s’ha volgut fer a l’escenari.

Quelot Martín@quelcom_