L'anorak
Espai Lliure, 14 de març de 2024
Una societat d'aires russos viu colgada pel fred, la neu i les presses capitalistes. I enmig d'aquesta fredor de personatges grisos, l'Akaki. Un treballador que, per comprar-se un abric nou, ha de fer moltes hores extres. En un context d'augment del cost de vida, l'adaptació teatral del conte L'Abric, de Nikolai Gógol, resulta malauradament actual.
Íntims Produccions presenta una nova aventura escènica. Després de Wasted, Pool (no water) o Dels intestins una soga i del cul un sac de gemecs, han provat de traslladar el seu univers cap al teatre per a tots els públics. Se'n surten amb nota. La dramatúrgia de F. Xavier Manuel Ruiz i Marc Cartanyà i la direcció del mateix Cartanyà, continuen donant molta importància al teatre visual, amb tocs d'humor.
L'aventura de l'Akaki, a ulls dels Íntims, es converteix pràcticament en una faula anticapitalista. Més enllà de l'anècdota de l'anorak nou (que s'explica de seguida), exposa com la piràmide social i l'estructura de classes genera més pes a la classe treballadora, a aquell que només vol abrigar-se (o, traslladat a l'actualitat, pagar un lloguer). Però no només això, també afloren crítiques al món laboral, la burocràcia, la falsedat i la cultura de l'esforç. Tots aquests temes, aparentment adults, es traslladen al món dels infants amb missatges que fan més referència al respecte o l'austeritat, i calen de meravella.
La potència més gran de l'espectacle és la seva universalitat. La prioritat pel llenguatge visual genera imatges molt boniques, excel·lentment emmarcades per l’escenografia i il·luminació de Marc Salicrú i el vestuari de Joan Ros. Aquesta ciutat semi-abandonada recorda a la que evoca l'Ivan i els gossos, on el fred que gela els ossos solidifica, també, els cors. A tot arreu hi ha carrerons estrets, tristesa en forma de brutícia, i deixalles a la perifèria.
Isaac Baró, Aitana Giralt, Sandra Pujol i Oriol Tosquella comparteixen el protagonisme repartint-se el paper principal i quedant-se alguns secundaris. Un gran encert per a reflectir que tots podem ser Akaki, i generar empatia amb els invisibles, que sempre és millor que fer-ho amb un emperador. Amb molt poques paraules, grans recursos coreogràfics i una capacitat gestual i de manipulació increïbles, fan transcórrer l’auca de personatges de forma excepcional. Lamentablement, algunes escenes i transicions s’allarguen massa i alenteixen el ritme de la peça, que de vegades es perd en jocs de portes i antenes parabòliques.
El final de la peça resulta agredolç. No hi ha un missatge clar que permeti aplaudir dempeus, sinó més aviat una mirada còmplice, a públic, que ens fa rumiar: i, nosaltres, qui som? Siguem amos, còmplices o Akaki’s, tots necessitem un anorak, i un lloc segur. Marc Cartanyà i companyia despleguen amb gran destresa aquest conte artesanal, i el talent reconforta, com un bon anorak.
Martí Rossell Pelfort @MartiRosPel @martirossellpelfort
