El 2008, el sociòleg Didier Eribon va publicar el seu cèlebre assaig Retour à Reims, centrat a analitzar les raons per les quals la classe obrera, tradicionalment d’esquerres, s’ha reconvertit en potencial votant de l’extrema dreta. Thomas Ostermeier, un dels indiscutibles grans directors europeus, aprofita les qüestions socials que planteja el llibre per reflexionar sobre la relació entre l’art i el seu efecte sobre la societat. El teatre com un mitjà de debat polític que arriba a l’espectador en forma d’un estudi de doblatge que està treballant en l’adaptació cinematogràfica del llibre d’Eribon.
Retour à Reims (Retorn a Reims)Teatre Municipal de Girona, 5 de desembre de 2019
Fotografia: Mathilda Olmi
Si llegir un assaig requereix atenció i dedicació, no m’imagino com deu ser fer-ne una adaptació per tal de transformar-lo en un espectacle. Aquest any a Temporada Alta Thomas Ostermeier ens ha presentat una proposta arriscada que es nodreix tant del teatre com del documental per tal de portar a escena un text original del sociòleg Didier Eribon on es parla de la denominada classe obrera i les seves contradiccions.
L’escenografia ostentosa marcada per una
gran pantalla on es projectaran totes les imatges ens situa en un estudi de
gravació on un director i una actriu es disposen a gravar la veu en off d’un
documental inspirat en el text d’Eribon. Tot just se’ns presenten els
personatges, podem veure que el projecte compta amb poc pressupost i com els
seus integrants en formen part pel pur interès personal amb el que aquest
tracta. Amb l’ajuda del propietari de la sala, l’actriu fa el doblatge del text
escrit pel director a mesura que transcorren les imatges a la pantalla situada
darrere seu. No passa gaire estona fins que han d’aturar la gravació per tal de
reflexionar sobre alguns aspectes teòrics tractats, així com debatre sobre el
sentit de les imatges i el que aquestes transmetran a l’espectador.
Pel que fa a la trama del documental,
aquest en un inici se centra en un personatge que torna a casa després de molt
de temps d’haver-ne marxat per tal de retrobar-se amb un passat del qual
n’havia fugit. A través d’una història marcada per una mena de reconciliació es
parla sobre la petjada del passat, com afecta l’individu la classe social de
naixement i la seva orientació sexual. Tot això més endavant deixa pas a temes
socials més amplis els quals acaben tocant el tema del creixement de la ultradreta
i el paper que ha tingut la classe obrera en aquest.
Es tracta d’un espectacle força estàtic en el que el missatge que ens arriba a través del text llegit per la dona pren el focus central, tot tractant temes punyents des d’una certa modèstia marcada per la quotidianitat. Tot això acompanyat per imatges i plans marcats pel cinema d’autor. Aquest punt monòton i lineal que caracteritza la peça s’entén pel fet que allò que s’hi tracta és d’una densitat que requereix molta atenció.
Malgrat que el text original d’Eribon s’escrivís fa deu anys, tots els conflictes socials que es tracten durant les pràcticament dues hores que dura l’espectacle són totalment vigents avui en dia. Es tracta d’una proposta compromesa a escala política i social que utilitza imatges per a il·lustrar una realitat que estem lluny de deixar enrere. Com en qualsevol assaig, m’agradaria haver pogut rellegir-ne el text per amarar-me de tot el que s’hi parla i acabar de treure’n l’entrellat.
