Claqué o no

informació obra



Direcció:
Roc Esquius
Intèrprets:
Núria Deulofeu, Isidre Montserrat
Escenografia:
Eli Siles
Vestuari:
Eli Siles, Albert Pascual
Il·luminació:
Albert Pascual
So:
Toni Pagès , Bernat Mestre
Composició musical:
Toni Pagès (La Fusteria Estudi), Diego Palmerola
Autor:
Pamela Montenegro
Sinopsi:

Una dona amb una carrera brillant, una professió que li cau com anell al dit i que ocupa un lloc de feina molt important per a tothom, vol deixar-ho tot per dedicar-se professionalment a ballar claqué. Per acabar-ho d'adobar, en tant sols quinze segons, es fa evident per a tothom que la vegi que mai, mai, farà ni un sol pas de claqué que mereixi ser vist. Però ella vol ballar claqué.

Un funcionari del govern, dedicat a que tothom ocupi el lloc de treball pel qual està més preparat i en el que, per tant, es sent més realitzat, ha arribat per frustrar els seus plans. Ella no pot ballar claqué.

"Claqué o no" és una comèdia sobre les professions, vocacions, intuïcions i canvis de rumb laborals que moltes vegades, no entén ningú.

Crítica: Claqué o no

31/08/2017

Un bon duet de claqué

per Judit Martinez Gili

Claqué o no Teatre Tantarantana, 22 d’agost de 2017 [caption id="attachment_743" align="aligncenter" width="326"] Roser Blanch[/caption]

Claqué o no és un diàleg al voltant de les aptituds, la vocació i la consecució de la felicitat. Planteja una societat poc més organitzada que l’actual, en la qual un sistema rígid de test dirigeix el futur professional des de la infantesa. Segons com, més d’un agrairia aquesta clarividència que sembla oferir l’organisme plantejat, en contraposició amb la incertesa i el munt de possibilitats inaccessibles de dia d’avui. Sigui com sigui aquesta és la petita bomba que, en un racó amagat, proposa el cicle de companyies El Cicló, que sovinteja titulars que remouen els nous adults del segle XXI.

La clau de l’obra l’aporten dos actors molt ben compenetrats, amb personatges completament diferents que de seguida queden clars. Mentre bromes picardioses ensabonen una innocent xerrada per convertir-la en agressives amenaces, els sí rotunds i els no rotunds veuen innegable el fracàs. Aquest és el pretext per despertar l’aversió entre antagònics damunt de l’escenari. Potser la proposta juga un pèl massa a extrems i el públic veu els protagonistes allunyats en un primer moment. Tot és, però, l’excusa per deixar al descobert no una crítica, sinó una reflexió sobre incògnites com ara si la satisfacció laboral és el fonament de la felicitat, o bé si la vocació ha d’anar lligada a les habilitats de cadascú.

A tall de compliment, Claqué o no s’adhereix a la moda d’acostar l’espectador a l’escenari, que es divideix en tres per deixar una mostra de carrer barceloní entre dues grades inquisidores. No és convencional precisament perquè llueix per la seva invisibilitat. Per altra banda, en l’espectacle es fa latent la forta coordinació entre tots els membres de la companyia, que poden lluir amb orgull la seva jove peça. En definitiva, un tema de debat en una societat a la recerca de l’eficiència que es transporta a l’escenari, precisament per donar a l’assumpte tan angoixant un respir que el teatre es permet oferir.

Judit Martínez Gili @CritCultural