Els Cecs
Teatre Tantarantana, 13 de novembre (Festival RBLS)
U.R.M.A.H és una companyia emergent que recentment ha guanyat la convocatòria Estrena't Al Territori amb l'obra d'Els Cecs.
El projecte crida d'entrada l'atenció només pel seu gènere: és l'adaptació d'una obra emblema del simbolisme en titelles per a adults. Certament, no és una proposta que es vegi cada dia. Les quatre intèrprets (Núria Ginestà, Lulu Sauch, Clara Climent i Joan Martínez) s'enfronten a un text amb una doble dificultat. Per una banda, l'afany de representar a través d'un llenguatge tan material i visual com és el teatre d'objectes un univers que és merament suggerent en la seva forma original, és un repte on es posa en joc una discussió al voltant de la fidelitat. Si la ceguesa és un recurs al·legòric, la posem en escena literal o metafòricament? Omplim l'escenari d'elements que ens remetin a una crítica del nostre món actual, o deixem aquest paper a la capacitat dels espectadors i al sentit del text? La companyia opta, crec que encertadament, per no desmarcar-se ni un pèl de les directrius de Maeterlinck, posant els titelles al servei de la suggestió. Potser aquesta és una qüestió que mai m'hauria arribat a plantejar, però veient-ho tinc clar que a Maeterlinck els titelles li escauen més que una altra modalitat de teatre, molt més que l'intent de convertir-lo en teatre naturalista. L'avantatge d'aquests és que tot allò que els diferencia de les persones, tot allò que no poden arribar a fer o, dit d'una altra manera, l'abisme que separa la seva forma de moure's i, per tant, d'expressar-se de la d'una actriu de carn i ossos, es converteix en la clau que permet endinsar-los en un paradigma d'estranyesa, de repetició mecànica i de lentitud letàrgica i que hi encaixin perfectament. Passa una cosa semblant quant a la representació de la violència. El text de Maeterlinck és, per la tipologia que el caracteritza, poc explícit però alhora visceral pel que fa a la introducció de violències diverses. A part que el total del text intenta assenyalar una violència sistèmica que ens aliena, cosa que U.R.M.A.H ja ha aconseguit plasmar evocant-la amb aquestes criatures cegues i estranyes i el bosc recremat i erm on habiten, queda per resoldre la qüestió de les escenes obscenes concretes. Tornem a enaltir els avantatges dels titelles en aquest cas, per com permeten fer explícites aquestes escenes sense la necessitat de portar al límit el cos de cap actor ni de generar una identificació massa ferotge a cap espectador, però sobretot m'agradaria remarcar com l'adaptació d'aquesta companyia, tot i no alimentar tabús castradors (he lluitat fins ara intentant no fer cap spoiler, però amb la convicció en aquest punt que si no els vull alimentar jo tampoc, em tocarà fer-vos revelacions indesitjades, prossegueixo) i posar sense embuts en escena el moment de la violació, tampoc utilitza els seus titelles com a ninots de vudú exigint al públic el tràngol d'una representació massa directa. En general, penso que la feina d'U.R.M.A.H ha sigut molt responsable quant al traspàs de símbols lingüístics a la representació visual.
La segona dificultat ineludible a l'hora de portar aquest text en escena, penso que és l'exigència respecte al públic. Clarament, no es pot esperar que tothom conegui l'autor abans d'asseure's a la butaca, i no és gens fàcil que aquelles que acudeixin al teatre sense cap mena d'expectativa connectin amb una obra tan opaca (en els dos sentits: fosca i críptica). Si bé l'adaptació em sembla molt responsable de cara al text, crec també que potser li falta fer-se càrrec de les espectadores. En part, pels motius esmentats abans, ho fa. Però, per altra banda, i en aquest argument s'hi cola de ple el meu gust personal, s'agrairia una interpel·lació més directa, un reclam més clar que no generi una sensació de distància tan gran amb l'escenari. Precisament perquè em va fer rau-rau durant tota l'obra la preocupació pel xoc que podria estar provocant a les espectadores que no coneguin les derives de Maeterlinck, un inici més entenedor d'on estem a punt d'evocar-nos podria deixar més tranquil·les a les espectadores. No obstant aquest xoc inicial, la feina posterior d'ambientar intrigantment l'escena està del tot aconseguida. En la mateixa línia, un nus de l'acció un pèl més accelerat ajudaria que l'atenció del públic no es desmarxi i a què el final, que és, en realitat, una tornada a l'inici molt ben dissimulada, signifiqui un contrast més gran.
M'agradaria fer menció especial a l'autoconstrucció dels titelles i al resultat excel·lent d'aquesta. Crec fermament que un dels atractius més clars de la peça és l'estètica dels cecs i la manipulació acurada que les intèrprets en fan. U.R.M.AH abasta la construcció i la interpretació a la vegada fent d'ella mateixa, així, un grup d'artistes amb un futur prometedor.
Anna Ginestà
@annaaginesta (Instagram)
@annaflabiol (X)
