Les metamorfosis
Teatre Eòlia
Anem a permetre’ns recordar aquell petit moment que vivim sempre que tanquem els ulls per dormir, abans de rendir-nos sota el pès del cansanci i caure sota el poder dels somnis. Aquell petit instant on el nostre cap es deixa endur per qualsevol input que el nostre cervell rebi o generi, i descendim en un espiral d’imatges, sons, sensacions i records units subtilment amb un lligam que desapareix quan l’intentem trobar. Com si es tractés d’un viatge dins els cristalls d’un caleidoscopi, on ens envolten les ombres de colors que desprenen.
Aquesta mateixa sensació és la que Pablo Ley aconsegueix recrear quan entres al Teatre Eòlia amb Les Metamorfosis, una peça híbrida immersiva nascuda a partir d’una lliure interpretació del poema d’Ovidi. L’experiència que Ley ens proposa ens posa en marxa aquesta fase onírica de forma artificial, arrancant el motor de la nostra atenció de forma violenta i xuclant-nos cap al seu univers.
El Teatre Eòlia es divorcia completament de l’italiana i obliga al públic situar-se dins de la proposta, esdevenint una escenografia viva, activa i present, i està al servei complet dels tres intèrprets: La Mirena Nafarrate, la narradora dels mites i històries que serveixen com a volant del nostre viatge oníric, en Jorge de la Torre, perfumant l’aire amb música acústica i sintètica en directe, i n'Andrés Piza, decorant l’espai i el nostre imaginari amb llums, cables i moviments. L’espai teatral desapareix, la sala desapareix, el món exterior desapareix. El públic es queda atrapat a gust i plaer durant el transcurs d’una aventura que li reclama la mateixa atenció i concentració que Nafarrate demana amb la seva complicitat, sota la direcció impecable i precisa de la Sara Sors, una combinació que crea un engrenatge fluit i ferm.
El tret més vital i central dins la peça és el motor central que és la interpretació i concentració de Nafarrate. Si reprenem la metàfora del petit instant on el nostre cervell es va quedant adormit, la seva interpretació esdevé la veu de la mare que t'explica un conte per alimentar el teu imaginari. Durant tot el transcurs de l’experiència, personifica el concepte Metamorfosi, convertint-se i desconvertint-se en cada personatge, animaló o objecte que el text reclama que aparegui a escena. La seva corporalitat, precisió, control i domini crea una il·lusió constant que et fa viure les diferents històries, veient ben remarcats i delimitats cada un dels personatges. La seva energia et segresta i no et deixa escapar fins que el text ho mani, i durant la duració de l’aventura, reclama que l’entreguis la mateixa atenció que ella presenta envers el material.
Aquest motor central és una font de potència que en Ley exprimeix per construïr un cotxe potent, ràpid, àgil i que causa sorpresa, emoció i plaer quan es posa en marxa i posa el gas a fons. Tota la peça gira entorn la metamorfosi, el canvi constant i el viatge que això comporta, i estén la mà al públic per etzibar-lo del braç i dirigir-li la mirada sense donar temps a respirar, però màgicament fa que desaparegui la necessitat d’agafar aire. És un trajecte asfixiant, tens i que atempta contra els sentits del públic. Tot i els espectadors seure dins el propi espai escènic, esdevenint una obra 360º no per el públic, sino per les intèrprets, causa una immersió que es dirigeix de forma justa i perfectament calculada a partir del moviment, la música i les llums.
L’espai escènic també té vida pròpia. No només en sentit figurat, on ens envolten un mar de llums de diferents mides, colors i formes, sino que la interpretació d’en Piza com a performer d’il·luminació esdevé tant un enaltiment de l’experiència sensorial a través de la manipulació de les llums i els diversos equips, com un motiu més per sentir-se atrapat entre dos entitats escèniques que ens ofeguen amb les seves mirades sota llums LED i un mar de les notes calmades i estridents d’en De La Torre.
El resultat és una experiència que t’envolta, t’escanya i et reté sense ànims de deixar-te anar, però tampoc en té la necessitat. L’espectacle sensorial és prou fascinant com per mantenir-te enganxat a la cadira a gust i desig. La capacitat de metamorfosi constant de l’espai, els intèrprets, el text i l’aventura a la qual es submet al públic, és un mar de sensacions que mereix el teu ofegament.
Àlex Locubiche
@alexlocu
