Animal negre tristesa

informació obra



Direcció:
Julio Manrique
Intèrprets:
Màrcia Cisteró, Mima Riera, Mia Esteve, Joan Amargós, David Vert, Ernest Villegas, Jordi Oriol, Norbert Martínez
Escenografia:
Alejandro Andújar
Il·luminació:
Jaume Ventura
Vestuari:
Maria Armengol
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Francesc Isern
Assesor de moviment:
Ferran Carvajal
Ajudant de direcció:
Ferran Carvajal
Coreografia:
Ferran Carvajal
Sinopsi:

Quatre homes, dues dones i un nadó van d’excursió a un bosc. Són gent bonica, rica i creativa. Discussions cíniques i el perenne joc de l’amor i la distància marquen les converses. Aquesta vegada, els personatges han abandonat conscientment la ciutat, per veure què els depara una nit enmig de la natura.

Tot d’una, salta inadvertida una espurna, que desferma un incendi infernal. Tots fugen i es dispersen en totes direccions. Tot d’una, l’únic que compta és salvar la pròpia vida. L’experiència de por mortal, soledat i la pròpia vulnerabilitat davant la natura desfermada llança els supervivents a una vida quotidiana que no estan en condicions d’afrontar.

Animal negre tristesa és un text d’Anja Hilling. Un bonic, terrible i estrany artefacte tràgic que la Sala Beckett coprodueix conjuntament amb el Teatro Español.

Julio Manrique dirigeix aquesta obra que ens mostra un petit i privilegiat grup d’éssers humans que, amb la imprudència d’una colla de nens que juguen despreocupadament a l’ombra dels arbres, ignorant qualsevol perill, obren les portes de l’infern.

Crítica: Animal negre tristesa

14/03/2022

Un foc que crema

per Quelot Martín

Animal negre tristesa
Sala Beckett

Animal negre tristesa és una obra dura, extremadament descriptiva i corprenedora. Un viatge per les tres parts d’una tragèdia que viurem gairebé en carn i ossos on poc ens faltarà per olorar a cremat. 

Alerta spoilers!

Arranquem amb Màrcia Cisteró que, com una sacerdotessa roja contraposada a una escena freda, gairebé asèptica, ens guiarà amb la seva narració entre les relacions i mons interiors dels personatges acompanyada musicalment per Norbert Martínez. Jugant constantment amb contraposicions escèniques, sense adonar-nos-en anirem alternant entre la fredor i la banalitat de la conversa buida d’un grup de suposats amics i el teixit de les seves relacions i mons interiors. El roig de Màrcia, gris clar dels personatges, la sala blanca i una il·luminació canviant però monocromàtica i generalment en tons freds; els canvis de ritme utilitzant moviments a càmera lenta per focalitzar en moments d’un personatge concret; l’intel·ligent ús del telèfon i les projeccions que tant ràpid ens poden crear un paisatge, com donar-nos la sensació d’estar veient una antiga gravació familiar, com ens porten clarament dins del cap d’un dels personatges perquè ens expressi directament els seus pensaments.

La segona part, la tragèdia, molt més visceral, molt més física. Els colors, fins ara freds, s’encenen amb el foc i la tranquil·litat passa a un frenetisme absolut dins d’un instant dilatat amb cada detall, cada punt de vista, cada sensació. De cop es trenca l’ambient relaxat i passem a una realitat crua, inesperada, cada sensació descrita com un record d’aquells que queden marcats i dels que recordes cada sabor, cada imatge i cada contacte. Un treball impactant que transmet i aclapara, i que, com em va dir una amiga que hi va anar uns dies abans que jo, ens farà sortir amb el cor encongit.

El tercer acte, ja més distès, en donarà aquella sensació d’irrealitat que ens queda quan hem viscut un moment radical on cadascú reaccionarà de la millor manera possible. Sense mirar enrere, sense poder deixar de fer-ho o simplement tancant els ulls.

Fi spoilers

Amb tot una obra de Teatre amb T majúscula des de la concepció de l’espai fins a la interpretació. Grandíssima feina de direcció de Julio Manrique i molt destacable també el treball corporal a càrrec de Ferran Carvajal, a vegades inesperat però sempre estranyament humà i sincer. Una representació amb expectatives justament altes i totalment satisfetes.

Quelot Martín