Sol solet

informació obra



Intèrprets:
Mercè Aránega, Laura Aubert, Javier Beltran, Roger Casamajor, Ramon Pujol
Dramatúrgia:
Ferran Dordal
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Marta Rafa
Ajudant de direcció:
Clara Manyós
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, Teatres en Xarxa
Autor:
Gabriel Calderón
Direcció:
Gabriel Calderón
Sinopsi:

Malgrat l’aparent ingenuïtat que semblen suggerir els ressons infantils de l’expressió «sol solet», el títol d’aquest drama fa referència a la dolorosa soledat que ha emmotllat la personalitat extremadament sensible de Jon, el qual es veurà immergit en un triangle de passions mal resoltes que farà aflorar les contradiccions irresolubles de l’ànima humana.

La directora Carlota Subirós torna a acostar-se al teatre d’Àngel Guimerà per capbussar-se aquesta vegada en una de les obres més tèrboles i desconegudes del dramaturg, on la poderosa vitalitat sexual de la seva protagonista dona lloc al naixement d’un dels personatges femenins més fascinants del teatre català.

Carlos Marquerie, premi a il·luminació dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Sol solet

13/04/2018

Un Guimerà desconegut, actualitzat

per David Jou Bueno

Sol solet Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, 22 de març de 2018   [caption id="attachment_1999" align="aligncenter" width="426"] Foto: David Ruano[/caption]

Sol solet no és només una cançó infantil, és solitud i fred, és una història punyent que planteja els efectes de la soledat i l’arrelament en la condició humana. Jon (Javier Beltrán), un jove orfe desarrelat és convidat a l’hostal familiar del seu company Bernabé (Ramon Pujol), després d’haver-li salvat la vida en un acte heroic. L’hostal el regenten la Gaetana, mare del seu amic (Mercè Aránega) i la Munda, la cosina (Laura Aubert). Hi viu també el germà, Hipòlit (Roger Casamajor), jugador empedreït i amant de la cosina. Durant l’estada, en Jon viu per primer cop l’experiència de formar part d’un grup, d’una família, i, a partir de la relació amb la Munda, es troba en el vèrtex d’un triangle amorós destructiu.

Angel Guimerà, autor de clàssics com Mar i Cel i Terra Baixa, i d’aquesta mateixa obra, va veure com s’estrenava al 1905. Ara, la directora Carlota Subirós busca fer-ne una actualització que, tot i ser evocadora, resulta dispersa. L’escenari és una estructura nua de formigó que representa l’edifici de l’hostal. Aquesta aposta sorprenent fa que els ambients de les diferents escenes –l’entrada de l’hostal, la sala de joc, la cuina o el dormitori– quedin desdibuixats, poc clars. Un altre aspecte a destacar és el paper de la Llum (Laia Duran) i l’Ombra (Antònia Jaume/Alba Pujol). La Llum persegueix els personatges, indica a l’espectador quina és l’acció rellevant, ja que també als marges de l’escenari, lluny del focus, hi ha moviment. L’Ombra repeteix parts del diàleg, i esdevé així la veu de la consciència. Aquests dos “personatges”, inexistents a la versió original de Guimerà, fan que la percepció de l’espectador resulti dispersa.

Amb tot, els clàssics ens plantegen inquietuds humanes, intemporals, per això és agraït recuperar-los. Aquesta proposta, atrevida i personal, n’és un exemple.

David Jou @DavidDovlatov