Primera crítica de la Jana Orta
L'adversari
Teatre Municipal de Girona
Aquest any L'adversari ha inaugurat Temporada Alta, una obra que adapta la novel·la homònima d'Emmanuel Carrère. El director Julio Manrique ens porta a l'escenari una història de no-ficció ubicada el 1993 a França, any en el qual Jean-Claude Romand va matar, com aquell qui no vol la cosa, la seva estimada família arran d'una primera petita i innocent mentida portada a l’extrem.
L'obra es presenta com un diàleg entre l’escriptor i l’assassí en el qual s'intenta desxifrar quins són els motius que porten a un home aparentment normal a cometre un crim d'aquesta magnitud. Això s'aconsegueix gràcies a l'excel·lent actuació de Carles Martínez, que ens obre la porta al món interior de l'assassí, fins al punt d'empatitzar amb ell, i de Pere Arquillué, qui interpreta el repertori restant de personatges que acaben conformant l’entorn social i familiar de l’assassí.
La caracterització de Romand està molt ben trobada tant per l'aspecte físic com per com se'ns presenta: un home interessant, responsable, curós, generós, sociable si convé. Però en solitari la seva mirada esdevé freda, calculadora, cínica i introvertida. Carles Martínez procura mostrar-nos sempre aquests petits detalls que ens permeten desemmascarar el personatge. Mentrestant, Pere Arquillué s'encarrega de fer evident aquesta segona personalitat portant-lo a fer confessions sorprenents.
En l'actuació de Pere Arquillué, és necessari mencionar la manera com interpreta els rols femenins i el dels nens. En aquesta ocasió, però, tornem un altre cop a la gracieta de sempre d'un home imitant la veu femenina. Al final acaba sent una burla agressiva, pel que l'obra ens està explicant, i innecessària, ja que no ens aporta informació rellevant, que només ens distreu del fil de l'obra. Es podria haver evitat utilizant el recus d’una veu en off.
Pel que fa a la dramatúrgia, és una obra molt ben adaptada: no ens perdem cap detall i tant els diàlegs com els monòlegs són ben sucosos. La distribució de les escenes segueix una coherència que ens ajuda a no perdre'ns, i potser, fins i tot, s'acaba convertint en una obra de text massa densa pel que fa a l'absència de silencis.
Un altre aspecte interessant és l'ús dels efectes sonors per afavorir les transicions d'escena. Si s'hagués espremut del tot aquesta idea, es podria haver reduït el recurs d'anar marejant el sofà d'un sentit cap a un altre. Així i tot, en alguns moments, la música i els sorolls ambientals feien carregós el seguiment de l'obra perquè, o bé, et distreien, o bé t'atabalaven massa (música de fons en moments de diàleg, el soroll d'una mosca, l’excés de volum quan es mou el sofà, etc.). Tanmateix, un recurs ric i també present és la pantalla gran que es compagina perfectament amb els actors, proporcionant imatges oníriques que ajuden a abaixar la tensió de l’obra. En alguns moments, ben mirat, es converteix en el protagonista, com un imant atraient tota l'atenció del públic.
L'adversari esdevé una reflexió constant sobre la benevolència d'un assassí i un debat inacabat sobre el final inexorable d'una mentida.
Jana Orta
