Foto: David Ruano
Primera crítica de Martí Esgleyes
Un matrimoni de Boston
Teatre Municipal de Girona, 6 d’octubre de 2024
Han passat més de quinze anys des que Josep Maria Mestres va portar als escenaris Un matrimoni de Boston, dirigida per Sergi Belbel i amb un repartiment esplèndid encapçalat per Anna Lizaran, Emma Vilarasau i Marta Marco. Aquella posada en escena va suposar un punt d’inflexió per al teatre català contemporani, amb una obra d’estructura clàssica, però amb diàlegs trepidants i una profunditat emocional que va captivar públic i crítica.
Ara, Josep Maria Mestres torna a la direcció d’aquesta obra, amb un repartiment de papers entre actrius que ja completaven l’obra, cosa que ens deixa amb l’essència de l’obra original, però amb una revisió adaptada als nous temps i sensibilitats teatrals. La seva direcció aconsegueix mantenir l'esperit de la versió original, però sap jugar amb les expectatives del públic contemporani. Amb una posada en escena clara i un ritme més àgil, Mestres dona a la peça un aire actual sense renunciar a l'elegància dels diàlegs ni a la tensió emocional que caracteritza l'obra. Ens recorda que, com ja passava a l’època victoriana, les persones trobaven formes d'expressar la seva llibertat emocional malgrat el pes de les convencions socials.
L’obra ens transporta a aquesta mateixa època victoriana, un temps en què l’expressió "un matrimoni de Boston" feia referència a una relació domèstica no convencional, és a dir, d’insults i enriallades, entre dues dones de classe mitjana o alta. David Mamet a través de l’aire paradoxal i crític a la societat de l’època victoriana que ha volgut transparentar d’Oscar Wilde, parlant des del meu punt crític, Mamet m’ha aconseguit transmetre aquest tipus d’unió, plena, allunyada dels models tradicionals de l’època, que s’erigia en una subtil forma de convivència entre dones que compartien no només l’espai domèstic, sinó també una complicitat emocional i afectiva, sovint vetada per les normes socials del moment.
L'argument de l'obra gira al voltant d’una comèdia d’entremaliades burgeses, amb talls de diàleg irònics de la serventa. El fil conductor és un collaret que desencadena tensions i enfrontaments entre Anna (Vilarasau) i Claire (Marco). L’Anna, astuta i manipuladora, no dubta a girar les situacions a favor seu. La peça combina seducció, traïcions i una lluita de poder, tot teixit per un amor profund entre dues dones que s'estimen i es necessiten sense dependre dels homes.
Entre les rialles que esclataven entre el públic i els aplaudiments entre escenes, es pot intuir que Emma Vilarasau, Marta Marco i Emma Arquillué han dut a terme una interpretació sorprenent i brillant. Cada diàleg, cada intervenció i cada gest desconcertant han donat a l’obra una mena d’intriga que atrapava l'espectador i mantenia el seu interès. Emma Arquillué, en el paper de la serventa, aporta el toc de comicitat necessari, jugant amb un cinisme subtil que contrasta amb la intensitat emocional de les protagonistes.
L’estructura clàssica de l’obra, combinada amb el joc de poder constant entre les dues protagonistes, genera una tensió palpable que aconsegueix captivar el públic des del primer moment. Traïció i seducció es despleguen en qüestió de segons, en un ball constant entre la passió i la manipulació.
Aquesta nova versió d’Un matrimoni de Boston reafirma la vigència d'una obra que, malgrat el seu context històric, parla de temes universals com el poder, l'amor i la llibertat. Amb unes interpretacions brillants, una direcció esplèndida i una escenografia minimalista, però efectiva, l'espectacle aconsegueix mantenir-nos atrapats en un duel emocional que ens interpel·la encara avui.
Dins aquesta societat on suposadament, cada cop més, s’intenta donar a veure a tots aquells i aquelles a qui encara no entenen la majoria de pensaments feministes, com és la realitat i com les dones i la igualtat s’estan comportant avui en dia, ens fan veure que aquesta obra, de l’època victoriana; repeteixo, de l’època victoriana, s’escolti com un diàleg que es continua escoltant i vivint contínuament avui en dia. Potser seria hora de veure aquesta obra com “una obra de l’època victoriana” i no una obra que, en sortir del teatre, s’escoltin comentaris de “tia que heavy que m’hagi sentit identificada amb la Marta Marco”.
Martí Esgleyes Cruset @martiesgleyes
