Nyotaimori, espines del sistema
Àtic 22 del Tantarantana, 27 de gener de 2022
Els oficis del futur s'han convertit en tot allò que la gent estigui decidida a fer per diners. No només els sacrificis que treballadores estan disposades a assumir per guanyar els preuats calés, o el poder, o un cotxe, també l'absoluta monetització de tot, de manera que en un planeta governat pel capitalisme salvatge els diners ho compren tot, i qualsevol idea costarà tan poc com es pugui i valdrà tant com la gent estigui disposada a pagar, sense importar res més. Nyotaimori reflexiona amb un toc d'humor sobre un món passat de voltes on sembla que l'organització s'ha tergiversat fins al punt just de fer-nos adonar que és un estricte i fidel mirall del nostre ordre mundial.
Sarah Berthiaume mostra en escena la periodista freelance (Carla Torres Danés) que posa un reportatge pagat amb prestigi per davant de la vida personal, el treballador alienat d'una fàbrica de cotxes (Víctor Vidal) que somia en menjar sushi damunt del cos d'una noia nua, la que treballa encadenada en un taller de confecció de roba més hores de les que té el dia (Fanny Gatibelza), o el que perdrà la salut intentant guanyar el concurs d'un cotxe, entre d'altres. Històries reals que amb el toc màgic del teatre semblen absurdes i fora de lloc, i són la vida mateixa. Sens dubte, un text boníssim, mirall del nostre món des del privilegi, que posa al mateix nivell deliris burgesos i vulneració de drets amb la voluntat de remoure consciències i estómacs.
La proposta escènica és més aviat minimalista, perquè posa el focus gairebé únicament en la construcció d'uns personatges una mica estereotipats, alguns més ben construïts i executats que altres fins i tot en mans d'un mateix intèrpret, que guiaran les regnes del viatge punyent per surrealista que l'autora ha confeccionat. Una escena lúgubre, situada fora de l'espai-temps, col·loca aquests exemples curosament entrellaçats de món real i absurd, en una mena de Matrix, en un "si es pot imaginar, pot passar", i "no et deixaré de sorprendre durant una hora i mitja".
Cal dir-ho, també: les cadires de l'àtic del Tantarantana són summament incòmodes, especialment després de 45 minuts d'espectacle. Malauradament, ja no és només que l'audiència de la immediatesa no podem suportar espectacles massa llargs, sinó que en aquest cas es tractava d'una proposta molt figurativa i amb una direcció de personatges una mica contemplativa. És una llàstima, però passa, que grans propostes, amb arcs argumentals i trames múltiples es fan una mica llargues en formats petits.
Així i tot, Nyotaimori, espines del sistema és d'aquells textos que val la pena llegir per recordar qui som realment, i què hi ha darrere de la competència acarnissada per la felicitat que batallem sense qüestionar cada dia.
Judit Martínez Gili
@CritCultural
