Electra

Dansa

informació obra


Coreografia:
Olga Pericet
Intèrprets:
Ballet Nacional de España
Interpretació musical:
Orquestra Simfònica del Vallès
Autoria:
Anton Txékhov
Adaptació:
Ernesto Caballero
Sinopsi:

Antonio Ruz, amb la col·laboració d’Olga Pericet, és l’autor i director d’un espectacle que recrea en clau contemporània el mite dl’Electra, la filla del rei Agamèmnon que va venjar l’assassinat del pare i la usurpació del seu tron. L’Electra de Ruz  s’inspira en l’imaginari popular d’una Espanya rural, profunda  i  costumista,  conformant  una  experiència  humana  i  sensorial  en  la  qual  moviment,  espai,  llum,  veu i música –a càrrec de l’Orquestra Simfònica del Vallès– formen una sola unitat.

Fundat l’any 1978 i dirigit des del 2011 per Antonio Najarro, el Ballet Nacional de España (BNE) és actualment el principal exponent de la dansa espanyola arreu del món, a través d’espectacles que abracen tradició i avantguarda, l’escola bolera, la dansa clàssica espanyola, el folklore i el flamenc.

El Ballet Nacional de España oferirà un assaig obert a Sant Cugat el dia 29 a les 18 h.

Crítica: Electra

10/04/2019

Un mite grec en passió flamenca

per Eva Campos

Electra Teatre-Auditori de Sant Cugat del Vallès, 30 de març de 2019 [caption id="attachment_4509" align="aligncenter" width="900"] Fitxa de l'obra a l'INAEM[/caption]

“Comprenc que faig coses intempestives i que no són apropiades per a mi. Però l’hostilitat que ve de tu i els teus actes em forcen a fer-ho.”

-- Electra a Clitemnestra en el llibre de Sòfocles

El director i coreògraf Antonio Ruz juntament amb el Ballet Nacional de España aconsegueix transformar i adaptar el mite grec d'Electra en una història ambientada a l’Espanya rural utilitzant una de les (nostres) danses més conegudes al món: el flamenc.

Amb influència d'Antonio Gades però amb tocs contemporanis tant a la coreografia com a l'escenografia (funcional i abstracte), el món de l’Electra original queda emmarcat en una passió flamenca, demostrant que aquestes històries i emocions humanes, és igual en quina època o ambient passin, són part de la nostra naturalesa. La passió per amor, les enveges i venjances, les ànsies de poder i la crueltat queden perfectament retratades pel conjunt espectacular de ballarins així com la música en directe de l'Orquestra Simfònica del Vallès i la veu impressionant de la cantaora Sandra Carrasco.

La posada en escena de moltes parts (quadres) podríem dir que és completament pictòrica, aconseguint llums que semblen impossibles, properes al barroc en pintura. Escenes com el pròleg (Fotografía de Familia) o el malson de Clitemnestra passen a un pla de memòria i oníric, quasi irreal però que sabem que no ho és perquè veiem que és en viu. Avui dia diríem que sembla un efecte digital.

La coreografia i la compenetració del cos de ball em van transportar a un lloc més gran que l'escenari físic. L'exactitud dels seus moviments en grup em va fascinar així com la integració de la cantaora entre els ballarins i ballarines.

Personalment, l'ús de les castanyoles i el vestuari (les faldes sobretot) em van transportar tan a prop del fosc món de la mort (o d'Hades) que no vaig gosar parpellejar ni respirar i vaig patir un calfred incòmode. Tanmateix, per una altra banda, hi ha moments molt íntims, especialment quan mostren amb el moviment i el gest com de bell i delicat pot ser fer una trena.

“Oh, raça d’Atreu, quines innumerables calamitats has patit abans d’alliberar-te per aquest últim esforç!”

Eva Campos @platartistic