Murmut

Teatre

informació obra


Sinopsi:

 “Que el món era fràgil ja ho sabíem. Després del 2020, però, l’evidència ens ha esclatat a les mans. I allò que per algú era una mania o una obsessió, ara és un lloc compartit. Un nexe que ens uneix i ens separa al mateix temps, com una paret feta de gel hidroalcohòlic”. Murmut barreja a l’escenari els universos creatius de Jordi Palet i Toni Ubach, l’objectual i el musical, per parlar-nos de la necessitat de sentir-nos segurs, contraposada amb la constant sensació d’inseguretat. Ho fan a través dels objectes i el so com a mitjà d’expressió teatral, fent ús de la paraula com un material més, i amb la complicitat d’un creador que sempre ha seduït a la companyia, Xavier Bobés.

L’espectacle, que neix de dos laboratoris amb Xavier Bobés i un amb Pablo Messiez -al Festival IF i l’Obrador de la Sala Beckett-, compta amb la producció de Farrés Brothers i Cia. És, doncs, el tercer muntatge per a adults de la companyia, després d’Equilibristes (2010) i La visita de la vella dama (2017). Aviat farà 20 anys que treballen amb trastos, gestos, paraules, ninots i històries poc transitades. Jordi Palet, director i dramaturg de la companyia, fa d’actor en aquest espectacle. Toni Ubach, il·luminador, hi fa la música. Dos intrusos amb ganes de compartir escenari… des de dins.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Murmut

30/11/2021

Un mur fet a base de mi

per Judit Martinez Gili

Murmut
Teatre Alegria de Terrassa, 14 de novembre de 2021

Jordi Palet i Toni Ubach, intrusos, acostumats a ser a l’altre costat de l’escenari, han decidit pujar-hi amb tots dos peus per explicar una història personal, i fer-ho des dels objectes. Amb Murmut repassen tot allò que anem acumulant sense massa sentit i construeixen una peça que es nodreix bàsicament d’aquell pessigolleig de panxa quan tornes a mirar coses velles o et disposes a fer neteja d’un calaix antic. Els objectes més quotidians, a part de ser font de teatre, són embolcall de records de temps que no tornaran o de persones que ja no hi són. I això, almenys com a plantejament, té molta força.

El mur de Murmut se situa en un context entre l’emoció profunda i la ironia absurda, perquè al cap i a la fi només hi ha un pas entre una i l’altra. Els intrusos, en construir una proposta tan personal, han descobert un llenguatge universal, o com a mínim generacional. Mitja platea, aquí malauradament m’hi he d’excloure, ha crescut amb Heno de Pravia, escoltant cassets i enviant missatges al contestador automàtic. Però la peça salta dels objectes petits a les emocions més grosses a través del moviment i de la música. Perquè no és només que guardem i guardem objectes per si de cas, per tenir, que són diferents però que en el fons són repetits, també emboliquem les nostres vides en actes habituals i en sons que, per familiars i per ser-hi cada dia, conformen les parets de casa: les claus al pany, o el soroll d’un prospecte rebregat. Però quin sentit té, tot això, fora del que li hem atribuït nosaltres? I no n’hi ha prou, amb això?

Al final, Murmut és una petita història de les cases que són cors i dels cors que són casa. Una fotografia sense trama d’una manera de viure i d’un estat natural amb el qual sentir-se identificat. Els objectes estan ordenats i classificats, però no diuen res, només s’acumulen fent créixer així parets que separen i allunyen, i protegeixen. I llavors, quan decidim obrir la caixa, tot torna, i forma un garbuix amuntegat que és qui som. Humans fràgils i perennes, absurds i al mateix temps eloqüents, fet a partir de tot allò que hem decidit que s’apiloni al nostre voltant. Una voluntat de no voler dir res ensenyant-ho tot recobreix aquest Murmut entre innocent, bonic i desconcertant.

Per cert! Vaig tenir l'oportunitat de colar-me a un assaig de Murmut al Casal Cultural d'Ullastrell i en va sortir això.

Judit Martínez Gili
@CritCultural