El fantasma de Canterville

informació obra



Direcció:
Josep Maria Mestres
Intèrprets:
Joan Pera, Pep Sais, David Olivares , Betsy Túrnez, Elisabet Casanovas, Òscar Castellví
Escenografia:
Pep Duran
Vestuari:
Nina Pawlowsky
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Jordi Bonet
Caracterització:
Toni Santos
Ajudant de direcció:
Israel Solà
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí


L’empresari nord-americà Hiram B. Otis es trasllada juntament amb la seva família a un antic Castell prop d’Ascot, Anglaterra. Lord Canterville, propietari anterior de la mansió, adverteix els nous habitants que el fantasma de Sir Simon de Canterville vaga per la casa des que va assassinar la seva esposa, Lady Eleonore. 
Però els nous inquilins, el senyor Otis, la seva esposa Martha i la seva filla Virginia, no fan cas de l’advertència, sinó que es burlen constantment d’ell, tot i que el fantasma intenta pertorbar la pau de la família per activa i per passiva, per mantenir la seva reputació i el seu honor. 

Crítica: El fantasma de Canterville

16/05/2018

Un peix que es mossega la cua

per Cèlia Ventura

El fantasma de Canterville Teatre Condal, 9 de maig de 2018

Al Teatre Condal se’ns presenta una adaptació interessant d’El fantasma de Canterville d’Oscar Wilde. Els Otis, una família americana que estan voltejant Europa amb motius del Pla Marshall es troben amb el Comte de Canterville i sorgirà una juguesca. Si aconsegueixen passar un cap de setmana al castell familiar sense que el fantasma de Canterville els molesti, el castell i les terres que posseeix seran seus. Els americans accepten encantats per raons ben diferents. La mare (Betsy Túrnez) se sent atreta per la idea romanticista històrica de viure en un castell, el pare (David Olivares) per la idea de la caça al bosc del costat i la filla (Elisabet Casanovas) per poder muntar en cavalls i pintar. A partir d’aquí (i acompanyats pel nebot del Comte, interpretat per Òscar Castellví) s’aniran trobant amb el fantasma de Canterville (el gran Joan Pera) que, amb més o menys gràcia, intentarà espantar-los. Però sembla que els anys passen i que els americans estan fets d’un altra pasta...

Tot i que l’obra gaudeix de moments realment divertits, àlgids i súper encertats (com el monòleg final), també pateix de certes inconsistències amb el text o temes que no acaben d’estar resolts. I és que definitivament és una comèdia per riure, sense pensar-hi massa, però quan un es troba amb un públic fred i apàtic... Costa. I això és el que va passar el dia que hi vaig anar i per això no voldria generalitzar la situació. Em vaig trobar amb una resposta molta pobra per part del públic a acudits ben duts a terme i, probablement a causa o conseqüència d’això, el repartiment va agafar un cert ritme automàtic i funcional. Tinc constància que aquesta obra funciona molt bé, que un cop el públic entra en joc els actors encara es deixen anar més i, amb aquesta retroalimentació positiva, aquest cercle virtuós, es forma un vincle còmic, improvisat i relaxat entre els que estan damunt l’escenari i els que estem a platea. Tanmateix, el dia que hi vaig anar el públic semblava no entendre les referències o bé reia dins seu en silenci. Potser tampoc ajudava un lleuger excés de bromes dirigides a la societat americana i britànica que poden quedar una mica lluny del públic típic.

En quant al vestuari i l’escenografia; no s’estan de res. L’últim fins i tot inclou petits jocs de màgia (il·lusionismes) per ajudar amb la narrativa del fantasma. Un fantasma que tot i que agafa gran protagonisme i força de la mà de Joan Pera no deixa pas la resta del repartiment a l’ombra. Cal destacar la feina de Pep Sais que tant interpreta el Comte de Canterville (l’actual Comte, el que està ben viu, no com el fantasma) com la minyona del castell, amb registres molt diferents i un joc molt ben trobat.

Així doncs el fantasma de Canterville és una obra per passar l’estona i riure, on, si el públic ho permet, es pot arribar a entrar a una dinàmica molt positiva, d’un peix que es mossega la cua i com més es riu més brillen els actors.

Cèlia Ventura @soctastaolletes

L'enllaç a Youtube no està disponible.