Això ja ho he viscut

Teatre

informació obra


Traducció:
Martí Gallén
Intèrprets:
Míriam Alamany, Jordi Banacolocha, Sílvia Bel, Roc Esquius, Carles Martínez, Lluís Soler
Escenografia:
Max Glaenzel
So:
Jordi Bonet
Il·luminació:
Kiku Planas
Vestuari:
Nina Pawlowsky
Ajudantia de direcció:
Antonio Calvo
Sinopsi:

En una pensió rural dels prats de North York, al nord d’Anglaterra, tres individus, el matrimoni Ormund i el professor Farrant, es veuen induïts sense voler-ho a una confrontació fosca i molt estranya. Tots tres tenen la sensació que allò ja ho han viscut alguna vegada, però cap d’ells ensuma que la tragèdia s’aproxima. El doctor Görlter, un físic alemany, estrafolari i misteriós, mirarà d’impedir el desastre.

Aquest text forma part de la Trilogia del temps que va escriure Pristley, una exploració de la naturalesa del temps a través de l’experiència del dejá-vu, en aquesta ocasió.


Crítica: Això ja ho he viscut

26/07/2019

Un suspens incòmode

per Quelot Martín

Això ja ho he viscut Biblioteca Nacional, 24 de juliol de 2019 aixo ja ho he viscut

Aquest Juliol La Perla 29 ens ha portat “Això ja ho he viscut” de la mà de Sergi Belbel. Una proposta que des de l’escena calmada i clàssica ens incomodarà amb l’exploració indirecta de possibles realitats més profundes a allò que tenim al davant.

El plantejament escènic és simple i estàtic, com la il·luminació i el so, el moviment lent, la pausa a vegades s’allarga. Tot de components als que ens costa adaptar-nos i que contribueixen a una lleugera sensació d’inquietud. Què passa? Un es pregunta. En una aparent normalitat trobarem petits pics d’un estrany despertar a altres possibilitats, aquells petits moments d’epifania que immediatament descartem com a tonteries, que s’aniran comprimint en el temps i ens faran caure en un petit pànic quan la nostra ferma “realitat” deixarà de ser un refugi segur.

Personalment valoraria molt positivament el text, que explora amb naturalitat sorprenent un encreuament entre la monotonia i la quotidianitat amb una exploració a l’alternativa que dispara la introspecció. També evidentment un repartiment d’altura que caracteritza amb comoditat aquest batibull de personalitats que caminen entre l’estereotip i la naturalitat.

És difícil escriure quan veus el valor del que tens al davant però no acaba d’encaixar amb el que t’agrada veure. Això ja ho he viscut és una molt bona proposta per a un públic en la meitat alta del rang d’edat i per a tots aquells joves als que els agraden els temps clàssics i troben plaer en l’espera al proper succés. No és la primera vegada que Belbel s'enfronta a la ciclicitat temporal, ja ho va fer a A la toscana ara fa potser uns 12 anys, obra amb la que aquest prescriptor es va enamorar del teatre tot i que allà el tema principal era el límit somni/vigília. Potser el cicle es tornarà a repetir un cop més.

Quelot Martín @quelcom_