Man mano, il tempo scorre (l'incontro). Elaine Grayling

Teatre

informació obra


Creació:
Elaine Grayling
Sinopsi:

Elaine Grayling proposa una trobada escènica a partir del menjar compartint amb el públic una recepta familiar. Seguint les seves arrels italianes maternes cuinarà la massa de gnocchi, tornant així a temps passats des d’un present radical i habitant el temps que s’obre del fet col·lectiu d’estar junts. Tot plegat, ens farà reflexionar sobre el record i l’herència cultural. *


Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Man mano, il tempo scorre (l'incontro). Elaine Grayling

30/11/2024

Un tast de quotidianitat, un acte d'amor

per Maria Mingorance López

Man mano, il tempo scorre

El Maldà, 26 de novembre de 2024

Elaine Grayling, no l'actriu, sinó el personatge, o la persona, ens convida al menjador del Maldà. Lentament, conjuntament, que és el que significa "man mano", ens entaula per fer nyoquis. Bé, els entaula, jo no soc una de les escollides, però, així i tot, des de la grada, tinc el plaer de contemplar la coreografia de mans, la il·luminació de l'obra emmarca la calidesa del moment. M'adono que la repetició resulta reconfortant quan no està subjecta al ritme incessant de la producció, del mercat.

Els nyoquis, com deia, es fan amb les mans. Això és important assenyalar-ho perquè l'espectacle s'explica majoritàriament a través del cos. També, amb els objectes, les mirades, els silencis, amb tots els dispositius possibles que connecten i fan reviure els records. Les paraules, excepte en el títol, que resulten molt reveladores, ocupen, en canvi, un segon pla. Potser és en aquest terreny que he trobat a faltar més precisió, o més particularització a l'hora d'explicar els records.

Tanmateix, el que sí que aconsegueix la proposta és que arribem a tastar la quotidianitat. La quotidianitat, que sovint es passeja per casa com qui no vol la cosa, atansa una dimensió nova en escenificar-la, de sobte es revela important, com un fet que construeix memòria i identitat, al costat dels grans successos que sacsegen la història col·lectiva.

Arribats a aquest punt, ens podríem qüestionar si l'obra peca d'excessiva quotidianitat, si renuncia, d'alguna manera, al teatre. La catarsi, en aquest cas, és substituïda per l'aflorament d'un estar reposat que resulta plaent. L'espectacle, sense cap mena de dubte, aterra en un moment més que oportú, per dir-nos que un altre ritme de vida és possible i que, enfront de tanta hiperestimulació i frenetisme, conservar pot ser un acte d'amor i de salut.

Maria Mingorance López