La Terreta. Tot un caos per estimar

Teatre

informació obra


Direcció:
Genís Lama, Anna Cerveró
Autoria:
Anna Cerveró
Sinopsi:

Una peça d’autoficció influenciada pel teatre documental. Mitjançant les experiències de diferents generacions d’una família del Cabanyal i altres testimonis d’arreu del territori, mostra el (mal)tracte que ha rebut el patrimoni cultural valencià, material i immaterial, al llarg de les últimes dècades. Tot amb marcades notes d’humor.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: La Terreta. Tot un caos per estimar

07/10/2024

Un trencadís íntim, casolà

per Novaveu

Primer text de la Maria Mingorance López

La terreta. Tot un caos per estimar.

Sala Fènix, 3 d'octubre de 2024

La terreta. Tot un caos per estimar. El títol d'aquest monòleg teatral d'autoficció, escrit i interpretat per Anna Cerveró i codirigit per Genís Lama, és tota una declaració d'intencions. Temple de vesta, la companyia que l'ha produïda, ens avisa, amb encert, de l'estat amb què sortiràs, un cop finalitzada l'obra. I és que, efectivament, surts enamorada del País Valencià. No penseu, però, que es tracta d'una lloança ensucrada; ans al contrari, la intèrpret, malgrat que «no ve a parlar de política, sinó de cultura», fa un retrat de la terreta honest i, per tant, crític.

Tanmateix, la incursió de tantes veus i anècdotes familiars, i la interpretació, tendra, propera i fresca, et conviden a abraçar aquest caos i a voler, malgrat la impossibilitat, curar-lo de tots els seus mals, que en són molts: especulació, destrucció del paisatge, persecució de la cultura i de la llengua valenciana... Les bondats també hi emergeixen, en la veu implacable del poeta burjassoter Vicent Andrés Estellés —aprofito l'avinentesa per celebrar-lo, ja que enguany és el centenari del seu naixement— i d'altres "anònims", que ens obren les portes de casa seua. Perquè la terreta, després de tot, és casa. Així es trasllada i així ho sentim des de les butaques de la Sala Fènix.

I tot això, a pesar del valencià! Sí, sí, encara que sigues de Barcelona, l'espectacle et resultarà proper i el podràs comprendre. Amb aquest to irònic, al qual em sumo per uns moments, l'obra reivindica la llengua valenciana. Davant dels atacs continus que està rebent, quina millor manera de fer-hi front que fent cultura amb ella i pujant-la als escenaris d'arreu, també als de la capital catalana! 

Ens trobem, doncs, amb mil i una coses que et remouen i que et fan reflexionar, sense aturador; el mode en què hi transcorre tot ajuda, i és que l'escenificació i el guió pareixen imitar aquest caos. L'obra es presenta com una mena de trencadís, totes les peces acaben encaixant, però això, encara que s'intueix des del ben principi, ho copses al final. Mentre tot succeeix, només pots estar-hi: és el conte d'abans d'anar a dormir, però també el discurs rebel i carismàtic, la paròdia que suavitza el dolor, «la paraula viva i amarga».

Maria Mingorance López