Un partit de futbol, un selfie, una embarcació, el desert, un marica, cíclops, un penalti, un altre marica, el mar, més selfies, l’immens mar, una cervesa ben freda, sirenes, 5 personatges, 5 històries… Basat en testimonis reals, MIGRANTE és la veu de tots aquells que han deixat el seu país a la recerca d’un lloc millor. Un cant a tots aquells que, esperançats, ens recorden que les fronteres haurien de ser només línies imaginàries.
Migrante, de la companyia Parece una tonteria, participa al Festival Catbasur’19 que es celebra aquest desembre al Teatre Badabadoc. Un festival internacional de teatre unipersonal que dóna cabuda tan a teatre català amb la intenció d’exportar-lo més enllà del nostre país com a obres de l’off de Buenos Aires i Amèrica del Sud per apropar aquestes produccions a les nostres terres.
Migrante és la història de quatre personatges que en les seves diferències tenen una cosa en comú, tots són migrants del seu país. És la història de la Mariam, una refugiada síria que ha fugit amb el seu germà i es troba al mig del mar. És la història del Ronaldo, un jugador de futbol colombià que a causa d’un problema de salut es veu obligat a marxar als EEUU. És la història de l’Onésimo, un home mexicà que es troba al mig del desert, intentant tornar al seu poble des d'EEUU, on hi treballava il·legalment. I és la història d’un personatge misteriós, el Frigorífico, un forense que es dedica a rebre cossos de gent sense identificació i als quals, per fer més amena la seva partida els hi explica la història de Ulises. I és que la Odissea és el que uneix tots aquests personatges i tota la resta de històries i testimonis reals dels milers de migrants que dia a dia lluiten, com Ulises, per arribar a un territori sans i estalvis.
Vaig tenir la oportunitat de veure Migrante fa dues temporades (si els càlculs no em fallen) al teatre La Vilella, i sense cap dubte és una de les obres que més em va agradar de la temporada i una de les interpretacions més complexes i sinceres que havia vist mai. Quan vaig veure que es tornava a fer, a la Badabadoc en aquest cas, no vaig dubtar ni un segon en tornar-hi. He de dir que tenia una mica de por, no sabia si amb el temps havia idealitzat la proposta i la interpretació de Juan Pablo Mazorra, però després de sortir del teatre, he de dir que no m’ha decebut en absolut i m’ha agradat més encara.
Molts actors de cine diuen que interpretar escenes amb croma és de les coses més difícils que poden fer, perquè només compten amb la seva imaginació i la seva interpretació. Partint de la base que en teatre, la gran majoria de vegades la imaginació juga un paper fonamental, crec que Migrante és un bon exemple del “croma teatral”. Juan Pablo Mazorra no té cap lloc on amagar-se, res en el que recolzar-se, únicament en la seva interpretació i la història (en aquest cas històries) que està explicant. Amb una escenografia inexistent i un disseny de llums i so molt senzill, el pes recau en ell i en el que està explicant.
I com ho explica... amb sinceritat, una veritat i versemblança que no desapareixen en cap moment. Des de l’inici de l'obra ens trobem amb una mirada propera, casi amiga, d’aquell que ens vol explicar una història. Fins al final, no el podem deixar d’escoltar amb atenció. Una energia que no decau en cap moment. Una interpretació que respira vida, complexa, amb matisos i colors molt diferents. Admiro la capacitat de Mazorra per passar d’un personatge a l’altre, amb històries, experiències i emocions tant diferents i que en cap moment es perdi aquesta veritat que impregna tota l'obra. I és que aquests salts endinsen l’espectador en un viatge emocional. En un moment estàs rient i tot seguit, és capaç de fer-te plorar i emocionar-te.
Destacar també el treball físic que fa l’actor en tota la obra. Com a través del gest i un control enorme del seu cos fa que arribi perfectament tot el que vol dir, que apareguin en el cap de l’espectador les imatges del que està succeint (especialment a l’escena de la guerra de Troia) i que el submergeixi en cada una de les històries i els personatges. Tot això amb un control que fa que sembli fàcil tot el que està fent, quan en realitat és molt complicat.
Només em queda agrair a la companyia per l’entrega que es veu en tot moment i per una proposta molt valenta i necessària. Felicitar a l’actor i els directors, Neilor Moreno i Giselle Stanzione, a la qual se li va dedicar la funció, crec que no hi ha millor homenatge que una feina tan ben feta. I dir-vos que no badeu i correu el proper dijous 12 a les 20:30, perquè no us podeu perdre aquesta obra. Espero que tingui un llarg recorregut i la puguem tornar a veure als teatres de Barcelona.
