“Per una correcta audició de l’emissió, us recomanem que feu servir auriculars”, apareix escrit a la pantalla. Llavors, des del sofà de casa, pitgem play. I sense patir pels possibles contagis ni haver de llançar-nos al fred hivernal del carrer, ja hi som. 3, 2, 1: dotze cecs conversen al mig del bosc mentre esperen el retorn del guia, el qual es troba just al seu costat, mort. I nosaltres, com els protagonistes, tampoc hi veiem.
Escoltem veus reconeixibles del teatre català: Muntsa Alcañiz, Manel Barceló, Pep Ferrer, Oriol Guinart, Jordi Llordella, Carles Martínez, Gemma Martínez i Elena Tarrats. Sentim passes darrere nostre i a vegades sembla que el mar o el vent ressona al fons. Però també creiem poder olorar la terra mullada, i notar com se’ns enfonsen els peus entre les fulles seques. I és que l’obra Els cecs (1890), escrita pel dramaturg belga Maurice Maeterlinck i dirigida i transformada ara en una peça de teatre radiofònic per Mònica Bofill, esdevé un espai narratiu i sonor, immersiu des del primer moment. És significatiu llavors, el treball de producció sonora de Damien Bazin, el qual aconsegueix convertir la composició de Bofill en una autèntica experiència binaural.
L’absència d’imatges, davant d’un públic acostumat a la visualitat i convertit, en termes de Giovanni Sartori, en "homo videns", ens porta a aferrar-nos a la veu narradora de Victòria Pagès, qui ens guia (com els sacerdot als cecs) per imaginar una escenografia o una realitat, a cavall entre la ficció i el metateatre. Sembla que se’ns presenta una atmosfera ombrívola, humida, misteriosa i poètica que recorda a series com Dark o True Detective. Però també ens pot evocar a la Selva Negra, als boscos de Galicia, a la boira de les costes de Noruega o als remots paisatges irlandesos. Encara que ben mirat, és possible que tots ens trobem en una caverna platònica.
El cert és que la història que ens proposa Els cecs és intrigant i colpidora. La situació dels protagonistes, gairebé tragicòmica, genera escenes absurdes però plenes de crítica, al més pur estil d’Esperant a Godot, on la trama, com aquí, es desenvolupa durant l’espera de no se sap què. Tot i que la buidor àcida que hi ressona fa la peça, en moments, més equiparable a l’altra obra beckettiana, Final de partida.
“Jo, quan no parlo, tinc por”, diu un d’ells. I ens fa pensar en nosaltres, la societat més connectada i, a la vegada, solitària, dels temps. “Hauríem de saber on som”, afirma una veu. I ens remet als sofistes desorientats de la política i a la falta de memòria històrica existent. Vet aquí una peça de teatre radiofònic que ens permet reflexionar sobre aquestes i moltes altres qüestions. Som cecs en l’era de la visualitat, sembla que ens traslladi l’obra, per això hem d’aprendre a escoltar. Tal com diu el Rei Lear de Shakespeare al compte de Gloucester durant l’escena VI de l’acte IV, “[···] Un home sempre pot veure com va el món sense fer servir els ulls. Mira amb les orelles. [···]”. I el mateix format s’ocupa de convocar-nos un espai per a què ho posem en pràctica, a la vegada que traça noves maneres de viure i entendre el teatre. Així, podríem dir que el muntatge de Bofill és un autèntic encert: a Els cecs, la forma i el contingut van de la mà, es mimetitzen, simbolitzen i sumen capes de significat.
Finalment, arribem als crèdits. Pitgem esc. I 3, 2, 1, tornem a ser a casa de nou. Ara, gràcies a la cultura, potser una mica menys cecs.
Júlia Ferrer Mundó
@juulietju @juulietju
