Mar i cel
Teatre Victòria, 13 de setembre de 2024
Encetar una crítica del que podria considerar-se el musical nacional català, s'afronta amb el vertigen de qui salta a mar obert. Tan esfereïdor com presenciar una nit de tempesta des de la immensitat de les aigües, agosarar-nos a analitzar una peça tan grandiosa que tothom la coneix i admira, omple aquest viatge d'un terror delectós que, en paraules d'Edmund Burke, sols podríem categoritzar de sublim.
L'escenificació que ha apropat a quatre generacions al teatre musical com a Gesamtkunstwerk -des de la lleugeresa d'un blockbuster del Paral·lel, però amb la commoció que solament pot remoure una veritable obra d'art-, ha venut ja 200.000 entrades, i prolongat dos cops temporada abans, fins i tot, de la seva estrena.
I és que aquesta reposició feia ressò pel 50è aniversari de Dagoll Dagom, agitant encara més les aigües rere l'anunci de la dissolució de la més icònica productora catalana de les darreres dècades (oh, el vell truc del màrqueting de la urgència!).
Des dels muntatges de 1988, 2004 i 2014, on va acumular més d'un milió d'espectadors; i ara, amb la promesa de 2024, Mar i cel és consolidada com la més reconeguda obra teatral del nostre país, despertant una alta expectativa de la qual tan excelsa peça no podrà més que estar a l'altura.
I, aquesta guimeranofrènia (en el nomenat any del dramaturg Àngel Guimerà), pesa com llosa de pedra a l'agenda política i cultural catalana de 2024. Potser la sociologia de la nostàlgia en temps d'incertesa, de Fred Davis, podria ajudar-nos a entendre el perquè.
Mar i cel narra la travessia en vaixell d'uns cristians raptats per corsaris moriscos en l'època de la pirateria mediterrània del segle XVII, rere l'expulsió de la península de 300.000 conversos, decretada per Felip III. Però això ja ho sabem tots.
És un musical amb llibret de Xavier Bru de Sala basat en l'obra homònima de Guimerà, que afronta la intolerància i la incomprensió entre occident i orient, entre dues religions eternament enfrontades, i entre dos amants -la noble cristiana Blanca i el corsari musulmà Saïd- que, finalment, troben refugi en la compassió.
Una història atemporal -ho demostren les recurrents versions lliures d'amors impossibles a l'estil Romeu i Julieta que s'estrenen cada temporada-, amb tants paral·lelismes amb el món que habitem, que ens preguntem fins quan es podrà representar una escenificació tan políticament incorrecta, que fa evident com 500 anys d'història no han esmenat encara una de les majors "paus de les tenebres" i crisis de la humanitat. La trama, plena de clixés, és salvada per la meravellosa orquestració d'Albert Guinovart, amb leitmotiv captivadors que et faran tornar a cada represa, malgrat tenir clar el seu desenllaç, i probablement saber-te unes quantes cançons de memòria.
Aleshores, potser la pregunta podria ser: què hi veuràs, enguany, de diferent? Els fanàtics d'aquesta peça quasi patrimonial, desitjaríem que res. I, dramàticament, el cert és que no canvia massa: Retalls de diàleg aquí i allà, canvis de llibret que contribueixen a millorar el ritme. Un èmfasi substancial en humanitzar els personatges secundaris, impedint cada cop més distingir herois de malvats. Una escenificació més ancorada amb la realitat, que s'allunya del hieratisme belcantista que tant havia caracteritzat els primers muntatges. I una tendència palesa al musical d'ençà de la darrera meitat de segle, que s'aproparà, gradualment, al verisme del text, abandonant les convencions més operístiques.
El fantasma de la Gonyalons turmentarà sempre la triomfet de torn, però Alèxia Pascual no solament manté molt dignament aquest pols inevitable que és participar de la història del teatre, sinó que supera tota expectativa amb una potència que no havíem trobat des dels vuitanta (i que arribarà a eclipsar, vocalment, sa contrapart masculina en els dos duets clau). Tanmateix, l'ara gens innocent Blanca troba equilibri contraposant-se a un Saïd de sensibilitat inèdita, a qui "l'univers se li capgira" per permetre veure el nen ferit sota la cuirassa del capità pirata... un excel·lent treball de (de)construcció del personatge de Jordi Garreta, que, certament, necessitàvem com aigua dolça.
No podem dir el mateix d'Eloi Gómez, nou sweetheart del teatre català des de L'alegria que passa, i el fluix favor que li han fet assignant-li un paper tan líric com el de Ferran. Si les cares conegudes sempre han estat una estratègia de Dagoll Dagom per superproduccions d'aquesta envergadura, haguéssim agraït trobar sa veu en l'ensemble de pirates (potser, fins i tot, reinterpretant l'Osman), i no pas en un personatge de base tan desagraït com és el de promès de la Blanca. Així i tot, un cor dels Cristians remarcablement ben empastat (totes sabem que d'ell en participen algunes de les promeses de la dècada en teatre musical), esmena les possibles equivocacions de càsting, sent responsables dels moments fan favorite, com la millor interpretació que recordem de Raons d'Estat.
Tampoc celebrem la tasca del mestre Joan Vives conduint una orquestra tan expressiva i lliure, que lluny d'actuar com a un llenguatge més al servei de la narrativa escènica, sembla voler-se apropiar del discurs. I ho entenem: el públic, embogit cançó rere cançó, profereix els xiscles més ensordidors que havíem escoltat mai a una platea. Però deixant de banda la filia transgeneracional, i comprenent el teatre en general (i el musical en específic) com a suma de forces per remar a l'uníson, considerem que les delicades filigranes que et balancegen com ho fa el vaixell per les aigües, requereixen una escolta més curosa entre artistes de diverses disciplines. Dels motius musicals brincants de l'Idriss, a les sigil·loses passes de'n Joanot i els cops de rem en la lloa a Déu... l'ensemble no demostra estar especialment interessat a dialogar amb cap intèrpret. Ningú no brillarà més que l'orquestra -fins i tot quan aquest fet actua en detriment del tot compartit-... O potser sí?:
Qui s'erigeix en estrella de la nit, quatre dècades més tard, no canvia (i no ens referim al Carlos Gramaje, a qui, celebrem, hagin deixat descansar d'una vegada per totes): parlem del vaixell, estructura mecanitzada que sobreviu, malgrat que no sense dificultats, des de l'any vuitanta-vuit, controlada per un equip tècnic mereixedor de tota ovació en l'escenari, puix que sense ells el nostre Mar i cel no seria possible. És cert: són paleses les transicions encara brutes, probablement per falta de rodatge. Els micròfons sense acabar d'harmonitzar, els actors interpretant fora de focus, o certs errors de teló que, rere l'emoció de les primeres nits, se subvertiran amb una temporada que ben segur serà llarga.
Però aquest vaixell, que perviu inflant encara ses veles, és emblema en l'imaginari teatral nacional, i testimoni de les seves mudances. Un veritable guardià del temps que es manté a flotació malgrat les crisis de la indústria i tendències del sector. I, en la nostra carta d'amor dins una ampolla, desitgem que Mar i cel continuï sa travessia quan "el sol s'amagui entre les boires i un vent glaçat envolti el món". Que la dissolució de Dagoll Dagom, dins la seva història, no sigui més que una gota d'aigua en l'oceà. I que el poder del teatre contribueixi a fer que la pau ens abraci d'una vegada per totes i ens guiï, com un cavall amansit, per les ones.
Sols d'aquesta manera podrem passar el testimoni a les pròximes generacions, perquè els nostres fills s'enamorin de la història de Saïd i Blanca (el menys bell de tot plegat) com nosaltres ho vam fer del teatre musical gràcies a Mar i cel i a les nostres mares, àvies, tietes o professores. Sols d'aquesta manera podrem continuar gaudint de Mar i cel, "com qui salta al mar de nit"... però per la confiança cega de què valdrà absolutament la pena. Com sempre ho ha fet; i com, esperem, continuï fent-ho, en sa efimeritat i transcendència, quan nosaltres ja no ho puguem veure.
Auri Alós
