Concebuda com una peça d'entreteniment que tancava el cicle festiu del Nadal, Nit de Reis és considerada una de les comèdies d'estructura més rodona de Shakespeare. La rellegeix amb els seus propis codis Pau Carrió, que ja ha signat versions especialment renovadores i aplaudides de les obres del dramaturg anglès, entre els quals Victòria d'Enric V (basada en Enric IV i Enric V i vista al Grec 2014) o la seva pròpia versió del Hamlet estrenada el 2016. Ara porta a escena la història de dos bessons que naufraguen davant la costa d'Il·líria, on hi ha la cort del duc d'Orsino. La noia, Viola, es farà passar per home i entrarà a treballar, amb el nom de Cesàrio, a la cort del duc. Els embolics causats per aquests canvis de gènere donen peu a una història feta de disbauxa, festa, desconcert, separacions forçades, venjança, burla, ambigüitat, llàgrimes de riure i llàgrimes de tristesa... Ho experimenten uns personatges que, com diu el mateix director del muntatge, "es busquen i no es troben, s’acaricien i s’esgarrapen".
És el nou repte dels joves actors i actrius que integraran en els pròxims tres anys la Kompanyia Lliure i que ara es posen a les ordres de Pau Carrió després d'haver presentat aquesta temporada In memoriam (La quinta del biberó), Revolta de bruixes i Moby Dick, un viatge pel teatre.
Nit de reis (o el que vulguis) Teatre Lliure de Gràcia, 21 de setembre de 2017 [caption id="attachment_764" align="aligncenter" width="300"] © ros ribas[/caption]
De nou és Shakespeare el dramaturg que omple els teatres incansablement. De l’estil del Somni d’una nit d’estiu, Nit de reis va plena d’embolics, equivocacions i joves afers amorosos. Passions que no entenen de lògica social inunden als personatges de la cort, tant nobles com servents de tots colors, entre els quals es troba Viola que, després de creure haver perdut el seu germà en un naufragi, es fa passar per home. L’amor apassionat sense mesura és la base d’aquesta comèdia que no té res a veure amb el títol que l’acompanya.
L’espai contribueix en generar un ambient de temporalitat indeterminada, embolicat de llums de leds estridents i fum, que en conjunt complementen encertadament el que passa davant seu, però arriben a molestar els ulls segons com. Tot, maquillatge i caracterització de tatuatges, suma en la generació d’un ambient de penombra, com si talment no hi hagués res més important a banda de les juguesques que porten de cap els joves personatges. Tot remullat també amb una ambientació musical emmetzinadora de follia, per acabar d’amagar, si en quedava, la mica de tragèdia entre l’humor.
En efecte, Nit de reis és un clàssic. Balla entre aires de poesia i tradició, és de llargada considerable i els esdeveniments estan tipificats. Ara bé, un cop més, quan es troba en mans de joventuts talentoses cobra un nou sentit molt més àgil i, de ben segur, millor ara per ara. La Kompanyia Lliure es guanya als espectadors per aconseguir la frescor que li calia a l’obra. Amb un toc de relativitat temporal, l’energia juganera es fa contagiosa. De fet, és la clau del seu èxit: la versatilitat i ganes de donar-ho tot amb la seva passió. En la proposta, l’humor i la força aportada són la prioritat, més enllà de buscar una profunditat que, altrament, tindria poca cosa a dir en un context LGTB tan divers i normalitzat.
Judit Martínez Gili @CritCultural