ASAP. Actes de solidaritat amb el patriarcat

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Xavier Pàmies, Alba Pujol, Carla Ricart, Joan Sureda
Escenografia:
Roger Orra
Il·luminació:
Mattia Russo
So:
Joan Pàmies
Vestuari:
Joana Martí
Ajudantia de direcció:
Jordi Centelles
Direcció:
Marc Rosich
Companyia:
La Trama, Vértebro
Autoria:
Ángela López
Sinopsi:

ASAP (actes de solidaritat amb el patriarcat), és un retaule incòmode i irònic dels nostres usos i costums, una instantània deformada feta de veus impersonals però clarament identificables, un seguit de situacions incòmodes que acaben fent un retrat del nostre pitjor perfil.

Com hem arribat fins aquí? És perquè la rapidesa amb què passa la vida davant els nostres ulls no deixa que ens aturem a reflexionar? És perquè la provisionalitat amb què vivim ens aboca a mirar-nos només al propi melic i a no conrear l’empatia amb l’altre? És perquè a les relacions ens hem acabat acostumant a desconfiar de tot el que no aporta beneficis clars i quantificables? Així, les escenes es van succeint, tenint com a protagonistes l’impudor injustificat, la crueltat gratuïta amb l’altre, la fragilitat del compromís, la prepotència del que està en situació de poder.

La desfilada dels nostres monstres dóna per a molt: Relacions tòxiques amagades rere el camuflatge de l’èxit laboral o social; veus sense identitat que repeteixen lliçons apreses com si els anés la vida, sense importar-los qui tenen el costat; companys de viatge amb l’empatia desentrenada fins a extrems insospitats; veus masculines completament conscients del seu poder ancestral i que fan ús del privilegi sense cap mena de vergonya; veus femenines que, també sense cap vergonya, acaten l’ordre imposat, sense posar en dubte la jerarquia patriarcal; altres veus que malden per escapar-se’n i llancen senyals de socors.

En aquests temps d’alta toxicitat social i afectiva, per què no retratar l’enemic com a antídot? Per què no riure’ns d’ell fent servir el mirall deformador de la caricatura? Per què no posar-nos sobre avís del perill fent servir les armes de l’humor més negre?

Crítica: ASAP. Actes de solidaritat amb el patriarcat

31/01/2019

Una deixalla ja són escombraries

per Judit Martinez Gili

ASAP 'Actes de solidaritat amb el patricarcat' Sala Atrium, 24 de gener de 2019 [caption id="attachment_4055" align="aligncenter" width="205"] Albert Falcón Archs[/caption]

És quan es concentren que els micromasclismes deixen de ser micros per passar a ser fàstics. És descontextualitzada quan s'evidencia la repugnància d'un petit gest passat.

ASAP pretén ser aquest martelleig constant que fa neci aquell qui no ho veia abans. Espera ser un exercici de capes, de treball, ple de detalls entre un discurs solidari amb el patriarcat i gestos, imatges construïdes, postures corporals i entonació. Aïllant el producte de l'envàs, la força de les paraules neix d'un escenari gairebé buit, de la presència i absència que el fos i la llum tènue ofereixen. La proposta de canvis d'escena enriqueix el relat fins a mostrar-se àgil i eteri, completament representatiu, tot i les referències desdibuixades.

Per altra banda, els personatges generen zero empatia, sobretot els homes, fet que ha de ser un repte. L'angúnia i l'admiració desagradable es combinen. És cert, possiblement ningú fins ara ho havia fet expressament, tota la resta d'actes solidaris amb el patriarcat eren inherents al mateix geni creatiu o a la realitat social plasmada de forma inconscient. Un atreviment tan directe segurament s'hagi d'aplaudir. No obstant el treball estigui ben executat, es fa incòmode. També queda en una posició estranya l'autoria masculina d'aquesta caricatura, que no deixa d'omplir de certa ironia negra tot el muntatge dramàtic.

Fins a cert punt és estrany sentir i veure una peça com aquesta. Involuntàriament tot espectador relaciona la separació entre escenari i pati de butaques com a món real i construcció artística. Per tant, malgrat que pugui ser veritat, es percep com el que és, un muntatge escènic creat a partir d'un text basat, més o menys, en allò que es viu en les relacions de parella tipus, però nodrit de la lírica que les arts escèniques permeten. Així doncs, al final allò que s'hi veu pot ser desagradable però és una construcció.

Sigui com sigui, aquest regust amarg és una construcció expressa precisament per generar aquesta sensació en qualsevol espectador. Els micromasclismes queden evidenciats i per tant associar el rebuig a aquesta conducta, encara que sigui aïllada, serà la victòria buscada.

Judit Martínez Gili @CritCultural