Un tret al cap

informació obra



Intèrprets:
Emma Vilarasau, Mar Ulldemolins, Imma Colomer
Escenografia:
Sebastià Brosa
Il·luminació:
David Bofarull (A.A.I)
Vestuari:
Berta Riera
Caracterització:
Toni Santos
Ajudant de direcció:
Alícia Gorina
Producció:
Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia, Grec 2017 Festival de Barcelona
Autor:
Guy Foissy
Direcció:
Míriam Puntí
Sinopsi:

Tres dones formen un triangle encapçalat per una periodista massa incòmoda per al diari en el qual treballava i que l’acaba d’acomiadar. L’acompanyen en escena la seva germana, que només vol gaudir dels darrers anys de la seva vida en plenitud, i una víctima que exigeix que el seu cas surti a la llum pública. Totes tres han anat a parar a un carreró sense sortida del qual només podran sortir-ne dient aquelles coses que són tan difícils de dir… La censura en l’àmbit públic, en aquest cas el món del periodisme, i també en el privat, en aquest cas la família, és el motor d’aquesta història amarga i tendra a la vegada.

Finalista a actriu de repartiment (Imma Colomer) al Premi de la Crítica 2017

Finalista a text (Pau Miró) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Un tret al cap

14/07/2017

Una evolució inacabada amb grans intèrprets

per Judit Martinez Gili

Un tret al cap Sala Beckett, 7 de juliol de 2017 [caption id="attachment_722" align="aligncenter" width="329"] David Ruano[/caption]

Comença sent una història crítica amb les influències i les males pràctiques periodístiques i acaba esdevenint una mirada íntima a la relació de dues germanes que es retroben després d’haver seguit camins diferents. Un tret al cap pretén mostrar la cara més humana dels professionals a partir d’una història real de fa ben poc temps. Segurament tot hagi succeït massa a corre-cuita i el text es presenta als escenaris a un pas de la maduració. Tot contrasta amb una posada en escena que sí que ha estat reflexionada i portada a la pràctica amb severitat.

Les estrelles de l’espectacle són les tres actrius, que aporten tot allò que cada una té i sap per convertir els seus personatges en dones fortes, dures i complicades. Hi ha seguretat, hi ha un trepitjar fort, pinzellades sarcàstiques pel pas del temps, rigor i dedicació desesperada. És la seva presència el que converteix l’obra en una bona proposta malgrat que tingui mancances. Alguns canvis d’escena són sobtats i cares de profunditat dels personatges no estan del tot imaginades, o almenys no queden clares en la interpretació. Si bé la protagonista domina l’escena, els altres dos personatges juguen un paper més de complementarietat.

Sigui com sigui, Un tret al cap compta amb molts aspectes com els salts temporals, els canvis de dinàmica o la interpel·lació directa amb un públic singular que li atribueixen aquest què que omple butaques. L’espectacle no ha de ser la culminació d’aquest text, que necessita encara donar més voltes. Amb esforç, intenció, i una voluntat més clara aquest espectacle limitadament ressonador pot guanyar molta més força. Les metàfores estan molt ben trobades, tot sigui dit, i les dones turmentades són molt més sinceres i reals que cap altra història menys contemporània. En definitiva, la sala gran del teatre segueix en la seva línia recent, sense acabar de brillar, però amb una tríada d’actrius que salven la situació.

Judit Martínez Gili @CritCultural