Els secundaris

Teatre

informació obra


Companyia:
Els Pirates Teatre
Sinopsi:

Un homenatge als actors i les actrius que no es recorden

Aquesta és la història d’una actriu i un actor secundaris que comparteixen, en una cameta de teatre, el neguit abans d’estrenar. Anirà bé o no anirà bé l’estrena? Ells dos faran el possible perquè sigui així. Però els secundaris quina importància tenen en una producció, fins a quin punt poden canviar alguna cosa? Qui se’ls escoltarà? Potser pensen que són els protagonistes d’aquesta història… però realment ho són? Poden aspirar a ser protagonistes d’alguna cosa? Aquesta història és un homenatge a tots aquells actors i actrius que no són recordats, que han format part de la nostra història però ningú els ha mirat. Dels del passat, dels del present i dels del futur… perquè tot plegat ha canviat gaire?


Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Els secundaris

21/06/2022

Una mini Cubana a El Maldà

per Carles Alarcón

Els secundaris

El Maldà, 17 de juny de 2022

Aquests últims dies, El Maldà s'ha convertit en el rere escenari de l'antic Teatro Cómico per portar-nos Els secundaris, una peça que proclama ser una oda a tots aquells personatges que queden en segon pla. L'obra, que es defineix com a "vodevil que homenatge als actors i les actrius que no es recorden", parla de la història de dos intèrprets secundaris la nit d'estrena al Paral·lel d'inicis del segle XX. Amb aquesta producció, Els Pirates celebren 20 anys com a companyia, amb més de 30 espectacles i gairebé 10 anys de gestió d'El Maldà. 

Tant els dos intèrprets a escena, Bernat Cot i Laura Aubert, esplèndids, que es desdoblen en una infinitat de personatges en qüestió de segons, com si La Cubana hagués quedat reduïda a una companyia amb dues persones; com les idees generals de la funció són atractives i interessants. Al teatre sempre li agrada parlar del teatre, tot i que moltes vegades acabi caient en la paròdia d'ell mateix. I crec que això és el que li passa una mica a la peça, amb personatges i situacions bastant previsibles i estereotipades. Però bé, és un vodevil, tampoc se li pot demanar altra cosa, no?

Darrere l'escenografia impressionant d'Enric Romaní, que ha transformat la petitesa d'El Maldà en una petita representació d'un teatre bastant més gran, on, personalment, crec que l'obra guanyaria més punts i més força, es despleguen un seguit de jocs teatrals que, tot i que sembla que al públic li encantin - si no, pregunti-ho a la dona que hi havia al meu costat, que no va deixar de riure en tota la funció i, en acabar, es va posar dempeus -, a mi em sembla que distreuen del que realment vol parlar la peça.

Aquí és on comença la meva contradicció amb "Els secundaris". És una peça que lloa i reivindica la feina dels actors secundaris, plena de petits personatges secundaris, però aquests són simples caricatures que només busquen fer riure i són interpretats per només dos intèrprets. És una peça que vol convidar a la reflexió, però al més mínim indici d'aquesta, de seguida es trenca per tornar a la comèdia dels disbarats, quedant-se en una simple anècdota més de la bogeria entre vestidors. És una peça que s’inspira en el Paral·lel del segle XX, però que, a banda de llançar quatre noms a l'aire, deixa el moment històric com a anecdòtic. No acabo d'entendre si tot això juga a favor o en contra de l'esperit de l'espectacle.

En definitiva, l'obra es queda una mica atrapada en l'absurditat dels vodevils del segle passat i aquesta voluntat de relacionar-ho amb l'oblit dels secundaris tant del passat com del present. Suposo que es tracta més d'un problema d’expectativa. M'esperava realment una reflexió més a fons del paper d'un secundari, més enllà de la seva voluntat d'esdevenir protagonista. I no estic parlant d'un discurs, al final, reivindicatiu i amb un to de renyina al públic per preferir veure a actors de qui coneixen el nom.

Però no em malentengueu. Si el que voleu és anar a riure una estona i sortir del teatre amb una pinzellada de la realitat de tots aquells intèrprets que no són cap de cartell, aneu corrents a El Maldà. Ja us ho he dit, el públic, encantadíssim amb la bona estona que els han fet passar. Això sí, porteu el ventall, que sembla que l'aire, tot i fer molt soroll, no evita que sortim tots com si haguéssim anat a un bany de vapor amb espectacle inclòs.

Carles Alarcón