If (l'últim desig)

Teatre | Dansa

informació obra


Direcció:
Vero Cendoya, Gabriela Izcovich
Intèrprets:
Alba Florejachs, Gloria Sirvent, Vero Cendoya
Ajudantia de direcció:
Mercè Vila Godoy
Il·luminació:
Sylva Kuchinow
Escenografia:
Sebastià Brosa, Sergi Corbera
Vestuari:
Laura García
Composició musical:
Adele Madau
Autoria:
Josep Maria Miró
Sinopsi:

L'escenari convertit en un decadent càmping atemporal. Tres dones. Tres germenes hi toronen on van passar els estius de la seva infantesa amb un propòsit. Complir l’ultim desig de la seva mare: Ser enterrada en el mateix càmping on han compartit tants moments.

Aquest propòsit constitueix el pretext per mirar enrere i fer balanç. La parcel·la del càmping, el marc on es projecten els seus desitjos i aspiracions, i en el qual se succeeixen escenes i monòlegs que presenten a cadascuna d’elles i la relació que les enfronta. Amb els seus records sobre la taula, comencen a sorgir les imatges d’allò que volien ser i on realment han arribat.

IF (L’últim desig) és un viatge emocional on el cos i la paraula ens porten de la mà cap a un ambient sòrdid i oníric , carregat de records , flashbacks i personatges imaginaris que simbolitzen la complexitat d’un dels màxims motors vitals. EL DESIG.

Crítica: If (l'últim desig)

10/02/2018

Una parcel·la de naturalitat

per Judit Martinez Gili

If (L’últim desig) Sala Atrium, 7 de febrer de 2018 [caption id="attachment_1710" align="aligncenter" width="358"] Jordi Larrea[/caption]

L’últim desig són tres germanes que es retroben al càmping de la seva infantesa per enterrar-hi la seva mare, tal com ella havia desitjat. Ja adultes, cap d’elles ha complert les seves expectatives de vida, més aviat estan envoltades d’una mediocre normalitat. Seguint aquesta premissa, la Vero, la Gloria i l’Alba passen els dies de nou al càmping que les ha vist créixer envoltades d’aquest amor i odi tan típic de germanes.

La Sala Atrium és un espai recollit, de testimoniatge, que acompanya de forma digna una composició plena, que fins i tot podria arribar a necessitar més espai. Així i tot, la sensació de parcel·la, de falta de visió en perspectiva, acompanya les tres germanes ofegades en les seves vides que semblen divertides per tanta naturalitat. L’espai, ple d’objectes, és més aviat realista. No busca el símbol tot i que els colors prenen un protagonisme fins a cert punt místic, que acompanya l’ànima supersticiosa que converteix les noies en figures entranyables.

La feina de guió és molt interessant, perquè prioritza la naturalitat, l’espontaneïtat, per generar una fotografia quotidiana, de presència singular. En un inici, IF recorda a Màfia, germanes que s’enfronten a la mort des d’un treball de comèdia i multidisciplinari. De seguida però, es desmarca la bèstia catalana, per ser tan present i tan propera. L’espectacle mostra tres actrius molt ben congeniades i sense por dels tabús. Parla de resignació amb el futur, del passat i dels lligams inestroncables en un present fugaç, combinat amb la màgia de les arts escèniques i la seva transcendència en el temps.

Judit Martínez Gili @CritCultural