Súcia
Sala La Planeta, 5 de desembre de 2020
“Venim a explicar-vos una història. Una més. Mentre el món es preocupa per Biden i Trump, a Espanya es disparen les denúncies per agressió, els abusos sexuals, les violències intrafamiliars. I si no us interessa, ens és igual. És la nostra funció i farem el que voldrem. FUCK YOU MOTHERFUCKERS.”
Les lletres d’aquest últim missatge en majúscula es projectaven encenent-se i apagant-se a les parets fosques de la Sala La Planeta abans de començar la funció. Advertien al públic la suposada irrellevància d’allò que estàvem a punt de veure. I és que, de fet, ja venia a tractar-se d’això. D’una història Me Too més que sortia a la llum. D’una feminista que venia a incomodar, una altra vegada, la societat burgesa. D’una histèrica. D’una radical. En definitiva, d’una pesada més.
Amb aquesta ironia i aquest afany de denúncia, Bàrbara Mestanza —que ja havia trencat barreres dirigint La mujer mas fea del mundo(2018) i POCAHONTAS o la verdadera historia de una traviesa(2019)— estrenava fa uns dies Sucia, la seva història. Una peça contundent, crua i valenta que portava a l’escenari després de cinc anys de silenci.
“A mi no m’hauria d’haver passat. Perquè tinc uns estudis. Perquè sóc feminista. Perquè els meus pares m’han pagat una educació laica.” L’obra repassa un episodi autobiogràfic, des del moment que pateix un abús fins al moment actual, aturant-se en totes les conseqüències que li provoca aquest fet. L’actriu ens fa partícips, de ben a prop, i amb els mínims elements escenogràfics, de tot aquest procés dolorosíssim amb l’ajuda d’un Nacho Aldeguer que, utilitzant l’humor de manera brillant com a arma de doble tall, adopta el seu rol durant la meitat de l’obra. Un joc de canvi de gènere que descol·loca a l’espectador i genera algunes preguntes. Cal que un home es posi en la pell d’una dona perquè entenguem el patiment femení? És necessari posar-se en la pell de l’altre per entendre allò que ha viscut? Fins a quin punt cal viure una guerra per entendre-la?
L’obra insisteix en el sentiment de desorientació i culpabilitat que acompanyen la protagonista al principi. Però no parla només de la falsa culpa, parla del silenci, de la repressió, del feminisme de manual, del laberint burocràtic que comporta iniciar un procés de denúncia, de la ignorància i el qüestionament externs, del perdó, del refugi en altres realitats i persones, del bloqueig, de la por i, sobretot, dels fantasmes. ¿¿POR QUÉ NO HICISTE NADA?? Li pregunta el seu nou nòvio “feminista” irònicament anomenat “The new man”. Doncs perquè costa molt adonar-se que els abusos no tenen res a veure amb la feblesa d’una persona. No tenen res a veure amb TU.
En acabar, la Bàrbara es dirigeix al públic: “Tens tres opcions davant d’un abús: atacar, bloquejar-te o fugir. Quina ets tu?” Pregunta a una espectadora. Ella ho té clar, el bloqueig. Un bloqueig que havia amagat un trauma durant molt de temps i que, de tant en tant, l’havia traït traient el cap de la manera més inoportuna. Un bloqueig que l’havia immobilitzat cinc anys enrere i que, encara ara, li impedia fer el pas d’anar a trobar el seu agressor per demanar-li explicacions. Un bloqueig que, per sort —seva i nostra—, ha aconseguit trencar i ha tingut la valentia de transformar en Sucia. Gràcies per alçar la veu.
Mireia Reynal
@mireiareynal
