Primera crítica de la Jana Got
Paisatges compartits
Celrà, 5 d'octubre de 2024
Entre els terrenys agrícoles i els vessants boscosos més típics de les Gavarres, aquest dissabte 5 d’octubre a Celrà, puja a la palestra catalana Paisatges compartits, un projecte europeu que va de bracet amb 7 col·laboradors que aporten una companyia artística al conjunt, entre ells Temporada Alta. Així els artistes participants ajusten les seves propostes als artistes locals, donant pas a l’adaptació de l’espectacle als nous entorns i paratges on es desenvolupi.
Durant aquesta sessió els espectadors formen part de 7 càpsules performatives, que inclouen entre altres: una conversa enregistrada entre els arbres de Stefan Kaegi i Georgina Surià, un enregistrament etnogràfic d’una huïa i la reproducció del seu cant amb instruments de vent-metall, fins a la proposta d’Émilie Rousset a una conversa amb un pagès local que havia crescut a la masia on es desenvolupa l’acció, Animal a l’esquena.
Tota la jornada, que dura gairebé 8 hores, es cus amb la seductora proposta que encara al públic a una conversa amb la personificació de la pròpia “natura” estripant una mica la percepció d’aquesta. I tanca la sessió la quarta peça musical d’un conjunt dedicat als arbres, al sol, als ocells i finalment a l’aire, del compositor nord-americà Ari Benjamin Meyers, que posa punt final a les intervencions d’UNLESS i dona pas per primer cop a l’escena, a tots els artistes participants per acomiadar-se amb les glòries.
Sí que és cert que sovint ens trobem amb entitats molt reconegudes públicament que tenen la mà foradada, que es diu. En canvi considero que en aquesta jornada l’ús dels recursos està totalment justificat i mimetitzat amb la intenció de desgranar les propostes de la natura i humanitzar-les. Per exemple la utilització d’auriculars per fer-nos reaccionar i veure que “som una societat transitòria”, que ens presenta Sofia Dias i Vítor Roriz; pantalles per comunicar missatges més clars; altaveus per permetre’ns veure més enllà de l’abast dels nostres ulls i pensaments sobre un cos polític, per Chiara Bersani i Marco D’Agostin i ulleres de realitat virtual per poder viure més enllà de les nostres capacitats, per Begüm Erciyas i Daniel Kötter. Tot això en terrenys rurals genera un contrast i una imatge molt característica de la proposta.
Amb sons distorsionats durant la penúltima intervenció, Tanya Beyeler i Pablo Gisbert, de El conde de torrefiel la companyia local presentada pel festival, ens presenten una reflexió que és, des del meu punt de vista, concloent: “A la pantalla es projecten lletres blanques. Lletres que formen paraules. Paraules que formen frases. Frases que formen paisatges.” Deixant clar que la intervenció performativa de Paisatges compartits es camufla en els llocs que s’han estat trepitjant i s’integra en els paisatges que s’han estat compartint.
És l’ambient que es genera, amb les persones i amb el silenci de l’entorn el que considero que fa tan seductora la proposta. És la vida apartada i comunitària de la masia que crec que et convida a formar-ne part durant unes hores i t’acull en forma de caseta, en forma de manta i en forma d’experiència. És el cafè calent, són les taules parades amb sucs i vins que et porten amb desconeguts a seure a la mateixa cadira i a portar en forma de rusc i de treball cooperatiu les mateixes sabates. És la posició tan sostinguda d’una lluita cap al respecte de quelcom que és totalment imperatiu i que ens protegeix a tots, la terra i els seus paisatges. Que és bonic viure-ho, dur pensar-ho i difícil aplicar-s’ho, però si m’haig d’exposar davant algú, segurament abans de tot això que penso que és Paisatges compartits, diré que és merescut anar-hi.
Jana Got
@emdicjaneta
