Primera crítica de la Tatiana González
Amor, un exercici argumentatiu
Teatre Tantarantana
Amor, un exercici argumentatiu, és un espectacle que critica, en to d'humor sarcàstic i llenguatge explícit, els rols de gènere, els comportaments i els valors de la societat patriarcal en què vivim. L'humor és l'ingredient estrella, però la vertadera estrella de l'espectacle és l'intèrpret, Maria Bosom. L'actriu aconsegueix transmetre, a través de l'humor i el llenguatge que fa servir com aquests poden convertir-se en eina alliberadora de les moltes càrregues que imposa sovint la societat o com poden convertir-se en una autèntica presó.
En Popeye i l'Olívia Oli són els personatges triats per explicar les relacions i comportaments tòxics. Aquests personatges formaven part d'una sèrie de dibuixos animats (que malgrat semblar ser innocent, pel públic al qual es dirigeix, amaga el que és més bàsic) que reflectia l'educació patriarcal que rebien les generacions anteriors. Aquest fet s'evidencia en les diverses vegades que l'intèrpret apel·la les paraules que li deia l'àvia de l'Olívia a ella. Té ben presents lliçons que li va donar com la de què si vols que una relació amb un home funcioni, haurà de mostrar una actitud apàtica i fer-lo creure que està per sobre teu. Amb càrregues com aquesta, ella que havia aconseguit ser la protagonista de la seva vida publicant llibres i vivint independitzada, es comforma amb ser el personatge secundari d'una sèrie on no és feliç i mostrar-se d'una forma amb la qual no se sent identificada. Però és que, com bé replica en determinat moment "si ell és feliç, ella també ho és"... O no?
L'Olívia malgrat ser una dona moderna amb aspiracions, regles de vida molt marcades i tenir desitjos (com que alguna persona desitgi fer-li sexe oral) amaga una gran diversitat d'inseguretats com li ocorre a moltes dones per la seva condició, educació i autoimatge. La seva por més gran és acabar sola quan sigui gran. Per això viu condicionada i es conforma amb la seva relació amb en Popeye, un home sense cap mena de responsabilitat afectiva i interès en res que no sigui ell mateix. Prefereix viure en l’harmonia d’una mentida que en l’infern de les seves pors.
Al llarg de l'obra, es veu com l'Olívia va fent una considerable evolució emocional i personal, que el públic, inevitablement, també va fent a partir de les reflexions que et fan arribar amb tots els temes que es posen sobre la taula. I això és un dels grans poders que té l'espectacle, fer-te veure com el que succeeix a escena, alguna vegada també ha succeït a la teva realitat, i com aquesta realitat no és un cas aïllat. Com la subordinació de la dona dins la parella heteropatriarcal, com les inseguretats generades per les persones que conviuen amb nosaltres o com les dones han hagut de renunciar molt sovint al seu plaer per no ser jutjades.
La temàtica de l'espectacle, la interpretació de l'actriu, l'humor que fa servir i el llenguatge emprat són elements imprescindibles pel bon funcionament de la peça teatral. No obstant això, cal remarcar com altres elements ajuden a fer més completa l’experiència. L'escenografia és simple i atractiva a parts iguals. Un quadrat similar a una piscina de boles, acull una taula i uns miralls, en els quals es mira per tenir amb si mateixa, els diàlegs més interessants de tot el monòleg. Aquest espai s'omple a mesura que avança l'obra amb pilotes de plàstic pròpies d'un espai com l’esmentat, en els moments més intensos i encoratjadors. La il·luminació aconsegueix dotar l'escena de dramatisme i context a allò que sent la intèrpret. Respecte al ritme, es presenta in crescendo i ajuda a fer que no perdis el fil en cap moment, ni deixis de pensar en el que succeeix, ni tan sols un cop has abandonat la sala.
Tatiana González
