Medea. Emma Vilarasau

informació obra



Intèrprets:
Roger Coma , Joan Sureda, Emma Vilarasau
Adaptació:
Lluís Pasqual, Alberto Conejero
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Alejandro Andújar
Caracterització:
Eva Fernández
Il·luminació:
Pascal Mérat
So:
Roc Mateu
Vídeo:
Carles Tamayo
Ajudant de direcció:
Leo Castaldi
Producció:
Teatre Lliure
Sinopsi:

Medea i Bérénice. Dues dones, dues estrangeres. Quan el destí les converteix en desarrelades, només els queda el dret de patir o de desencadenar la tragèdia. Dues opcions, dos clàssics per al nostre present convuls.

Alejandro Andújar, finalista a espai escènic dels Premis de la Crítica 2018

Pascal Mérat, finalista a il·luminació als Premis de la Crítica 2018

Carles Tamayo, finalista a eines digitals als Premis de la Crítica 2018


Crítica: Medea. Emma Vilarasau

02/05/2018

Una tempesta de principi a fi

per Quelot Martín

Medea, Teatre Lliure de Montjuïc 27 d’abril de 2018

Un diàfan i negre espai escènic, al que no cabria anomenar escenografia, un piano i dos nens jugant a pilota “ja marxem?”, una gegantina projecció en vídeo ens mostra la crua i imponent bellesa de la natura, tot seguit la tempesta. Així comença Medea, una altra obra mestra de les que sap fer el lliure.

Es tracta evidentment del mite Grec, la tràgica història d’una dona que ha sacrificat molt més del que qualsevol es plantejaria per arribar on és, i en perdre el que té estarà disposada a tot per aconseguir la seva venjança, que serà crua. Parlem al cap i a la fi d’una dona en temps clàssics capaç de parlar de tu a tu no només a qualsevol home, sinó a qualsevol rei. I en fer-ho, fer-los sentir por.

Lluis Pasqual agafa aquesta figura mitològica i la posa sobre un escenari d’avui, ho fa amb una proposta que tot i ser agosarada no perd ni essència ni quasi la forma interna original. Aconseguint fer que un passatge de la mitologia grega segueixi sent punter al segle XXI.

Sorprèn la naturalitat amb que les projeccions de Carles Tamayo s’incorporen a l’espai, aconsegueixen formar part de l’obra i aportar sense generar contrastos ni monopolitzar l’atenció, alhora que ocupen pam a pam tota la paret del fons.

L’obra avança sempre des de Medea, que ens la presenta amb una punyent, dura i impactant actuació Emma Vilarasau; que passa de la desesperació a la ràbia i d’aquesta a la bogeria per acabar en aquella estranya calma furibunda de quan s’han trencat tots els límits. Sens dubte la tensió i angoixa es mantenen sense pausa ni interrupció als cors de tot el públic, als que el run run i l’estàtica de fons tampoc deixen amainar.

Amb tot una molt més que recomanable cita pels propers dies i per la que cal afanyar-se, ja tan sols li queden un parell de setmanetes en cartellera.

No podem culpar la natura pels estralls d’una tempesta. Tampoc els déus culparan Medea per la seva fúria.

Quelot Martin @quelcom_