My neighbor sky. Lluna, sol i una estrella
Fundació Joan Miró, 13 de juliol de 2018
[caption id="attachment_2671" align="aligncenter" width="520"]
© Alfred Mauve[/caption]
Els creadors Oguri i Andrés Corchero es van conèixer fa uns 30 anys al Japó, a la companyia de Min Tanaka, i van ballar junts sota el mateix cel. Amb la tornada de Corchero a Barcelona, van romandre vint-i-cinc anys fent cadascú el seu propi camí, sota cels diferents, fins que es van retrobar amb l’arribada d’Oguri a la nostra ciutat, l’any 2011. El vincle que mantenien després de tant de temps era tan potent que van imaginar que, malgrat que la distància els havia separat, tots dos havien estat dansant sota un mateix cel.
My neighbor sky. Lluna, sol i una estrella neix de la necessitat d’aquests dos ballarins i coreògrafs d’explicar aquest vincle, i ho fan sota el cel de la ciutat, en el paisatge incomparable de Barcelona, vista des del pati de la Fundació Joan Miró. La coreografia és creada per Oguri i Corchero amb ajudantia d’Ana Pérez, i compta amb la música en directe de Nuno Rebelo.
La peça il·lustra la relació entre Oguri i Corchero, entre Orient i Occident, fent dialogar formes de moviment que tenim més costum de veure aquí, més properes a la dansa-teatre, amb els moviments pausats i de gran intensitat del butō. Tota l’obra és un diàleg entre dos pols molt diferents, però que alhora estan units per un fort vincle, un cel comú, que ens fa vibrar com a espectadors perquè és preciós i potentíssim. És talment com succeeix en les relacions autèntiques, en les llargues amistats: per molt que se separin els nostres camins, mai ens sentim deslligats de l’altre.
Andrés Corchero i Oguri ens fan arribar aquesta història tan seva en un espai escènic sobri, en què ni hi sobra ni hi falta res. Amb l’skyline barceloní de fons, només els calen una piscina en què suren dues cadires i una butaca, i l’escultura de Joan Miró Lluna, sol i una estrella, maqueta d’una escultura monumental no realitzada que havia de donar la benvinguda als visitants de la ciutat de Barcelona. El paper del visitant, de l’estrany, de l’estranger, és explorat en un dels moments més humorístics de la peça, en què Oguri i Corchero ballen el monòleg Die fremden (Els estrangers) del còmic Karl Valentin, dit en català per Feliu Formosa, amic i col·laborador habitual de Corchero. A l’espectacle també apareix un fragment de Pour en finir avec le judgement de dieu (Per acabar amb el judici de déu), d’Antonin Artaud, que parla del colonialisme americà.
Aquestes són els únics moments amb un missatge polític explícit en una peça que no s’entén d’una manera racional, però que no és en cap cas críptica. Alguna part de nosaltres l’entén d’una altra manera més sensorial, més fàcil, en realitat, però que estem poc habituats a trobar en els escenaris del nostre país, i que ens permet sentir-nos abraçats per la història emocional dels dos intèrprets. El moment de la posta de sol sobre Corchero, Oguiri i la ciutat sencera, amb Tom Waits (acompanyat de Nuno Rebelo) sonant de fons, simplement dóna sentit a la vida.
Nil Martín
@Nil_ml
