My neighbor sky

informació obra


Una proposta de dansa butoh en un espai idoni. Una proposta que serà per un privilegi els que busquin una dansa interior, treballada emocionalment, de subtilitats.

Coreografia:
Oguri, Andrés Corchero
Intèrprets:
Oguri, Andrés Corchero
Ajudantia de direcció:
Diego Anido, Núria Gregori (regidoria)
Vestuari:
Caterina Pérez
Vídeo:
Jordi Arqué
Producció:
Grec 2013 Festival de Barcelona, Oguri i Andrés Corchero, Fund. Mies van der Rohe (col·laboració), L’animal a l’esquena (col·laboració), l’Estruch de Sabadell (col·laboració)
Sinopsi:

L’origen de My Neighbor Sky cal buscar-lo a la Barcelona del 2011, quan Andrés Corchero i Oguri es van retrobar, vint-i-cinc anys després d’haver-se conegut com a integrants de Mai-Juku, la companyia que dirigia l’actor i ballarí Min Tanaka, un dels grans noms de la dansa contemporània japonesa. Els carrers del barri de Gràcia van ser testimoni del retrobament, un quart de segle més tard, entre dos artistes que obtenen del cos i el moviment de l’altre la seva font d’inspiració.

My Neighbor Sky es va estrenar a Los Angeles el 2012, es va veure al festival Temporada Alta i va passar pel Pavelló Mies van der Rohe de Montjuïc, com a part de la programació del Grec 2013. Considerat un projecte “en continuïtat”, varia en cada ocasió segons l’espai on es representa. Aquest cop serà el pati Nord de la Fundació Joan Miró de Barcelona, presidit per l’escultura Lluna, sol i una estrella, on sonarà la música en directe de Nuno Rebelo. Amb la ciutat als seus peus, tot i ballar i evolucionar de manera independent sobre l’escenari, tots dos ballaran plegats compartint, també en aquesta ocasió, un mateix cel.

Crítica: My neighbor sky

18/07/2018

Units per un sol cel

per Nil Martín

My neighbor sky. Lluna, sol i una estrella Fundació Joan Miró, 13 de juliol de 2018 [caption id="attachment_2671" align="aligncenter" width="520"] © Alfred Mauve[/caption]

Els creadors Oguri i Andrés Corchero es van conèixer fa uns 30 anys al Japó, a la companyia de Min Tanaka, i van ballar junts sota el mateix cel. Amb la tornada de Corchero a Barcelona, van romandre vint-i-cinc anys fent cadascú el seu propi camí, sota cels diferents, fins que es van retrobar amb l’arribada d’Oguri a la nostra ciutat, l’any 2011. El vincle que mantenien després de tant de temps era tan potent que van imaginar que, malgrat que la distància els havia separat, tots dos havien estat dansant sota un mateix cel.

My neighbor sky. Lluna, sol i una estrella neix de la necessitat d’aquests dos ballarins i coreògrafs d’explicar aquest vincle, i ho fan sota el cel de la ciutat, en el paisatge incomparable de Barcelona, vista des del pati de la Fundació Joan Miró. La coreografia és creada per Oguri i Corchero amb ajudantia d’Ana Pérez, i compta amb la música en directe de Nuno Rebelo.

La peça il·lustra la relació entre Oguri i Corchero, entre Orient i Occident, fent dialogar formes de moviment que tenim més costum de veure aquí, més properes a la dansa-teatre, amb els moviments pausats i de gran intensitat del butō. Tota l’obra és un diàleg entre dos pols molt diferents, però que alhora estan units per un fort vincle, un cel comú, que ens fa vibrar com a espectadors perquè és preciós i potentíssim. És talment com succeeix en les relacions autèntiques, en les llargues amistats: per molt que se separin els nostres camins, mai ens sentim deslligats de l’altre.

Andrés Corchero i Oguri ens fan arribar aquesta història tan seva en un espai escènic sobri, en què ni hi sobra ni hi falta res. Amb l’skyline barceloní de fons, només els calen una piscina en què suren dues cadires i una butaca, i l’escultura de Joan Miró Lluna, sol i una estrella, maqueta d’una escultura monumental no realitzada que havia de donar la benvinguda als visitants de la ciutat de Barcelona. El paper del visitant, de l’estrany, de l’estranger, és explorat en un dels moments més humorístics de la peça, en què Oguri i Corchero ballen el monòleg Die fremden (Els estrangers) del còmic Karl Valentin, dit en català per Feliu Formosa, amic i col·laborador habitual de Corchero. A l’espectacle també apareix un fragment de Pour en finir avec le judgement de dieu (Per acabar amb el judici de déu), d’Antonin Artaud, que parla del colonialisme americà.

Aquestes són els únics moments amb un missatge polític explícit en una peça que no s’entén d’una manera racional, però que no és en cap cas críptica. Alguna part de nosaltres l’entén d’una altra manera més sensorial, més fàcil, en realitat, però que estem poc habituats a trobar en els escenaris del nostre país, i que ens permet sentir-nos abraçats per la història emocional dels dos intèrprets. El moment de la posta de sol sobre Corchero, Oguiri i la ciutat sencera, amb Tom Waits (acompanyat de Nuno Rebelo) sonant de fons, simplement dóna sentit a la vida.

Nil Martín @Nil_ml