Pupilas pintaban mis sábanas. Quadre #2: Teresa
Teatre Lliure de Montjuïc (Espai Lliure)
La fugida del dolor per cercar el plaer ha estat, des dels inicis de la humanitat, una cursa de fons sense massa normes. Els mecanismes per assolir aquesta fita son molt diversos, sent l’embriaguesa un dels recursos més ancestralment utilitzats per avançar posicions. Una eina evasiva per transportar-se a mons que no fan mal, indrets de llibertat i plenitud, espais amagats on la rutina opressiva i estranguladora ens perd de vista durant una estona.
Als anys setanta i enmig d’una Espanya que (teòricament) es despertava, l’heroïna va irrompre al nostre país com a arma de construcció i destrucció de les bases del canvi que s’estava vivint. Molts de nosaltres, aliens avui dia de l’impacte sociocultural que va tenir l’entrada del cavall, aprenem sovint sobre les seves conseqüències en llibres de text i articles periodístics que recullen dades sanitàries objectives i radicalment buides.
L’heroïna son històries, múltiples i extremadament diverses, sovint silenciades per la por i l’estigma. Silenciades avui i silenciades sempre, veient-se com una problemàtica aliena a la majoria. Els consumidors de drogues (per injecció) com a grup social marginal, contenen un subgrup encara més ignorat, com sempre, format per elles, les dones consumidores. Guanyadora del premi Adrià Gual 2022 de l'Institut del Teatre, amb Pupilas pintaban mis sabanas, Lalinea es proposa (i aconsegueix) trencar amb aquest silenci, exposant-nos el testimoni d'una dona exconsumidora d'heroïna. Estem davant del segon quadre: la Teresa.
Lalinea son Úrsula Tenorio i Erik Forsberg. Aquest últim, treballant com a metge en el Programa d’Atenció Domiciliària a persones amb SIDA (PADS), va entrar en contacte amb el col·lectiu d’exusuàries d’heroïna, descobrint ràpidament, com tots els qui ens endinsem en aquests cercles, que el que n’aprenia no es podia quedar en una simple conversa de seguiment sanitari. Les històries d’aquestes dones havien d'escapar la relació professional metge-pacient per sortir a il·luminar-nos a la resta.
La peça convida el públic a integrar-se, com més li vingui de gust, dins un preciós espai escènic creat per Lucía Valenzuela i Sergi Cerdan. Proporcionant-nos així als espectadors l’oportunitat de fugir una estona del dolor i cercar el plaer, Lalinea ens convida a un viatge col·lectiu a una de les cales menorquines on la Teresa passava els dies de joventut, entre la festa i la incansable cerca de la tranquil·litat. És un viatge físic i mental, però també químic, ja que la tornada d’aquesta expedició és percebuda com un despertar de nou a la realitat després d’un viatge provocat pel consum.
Tota la meditació és guiada per la veu de l’Úrsula Tenorio, acompanyada d’un espai sonor i lumínic de Sergi Camacho i Ivan Cascon, respectivament, que ens fa reflexionar, a través de les vivències de la Teresa i els pensaments íntims d'Úrsula, sobre la nostra pròpia i personal cerca del plaer.
Bloquejant en tot moment la possibilitat d’aparició de l'estigma i prejudici envers la Teresa i el seu món, la peça és un exercici d'introspecció i d'honestedat col·lectiva, que fa honor a una realitat invisibilitzada avui i sempre. L’embriaguesa com a eina evasiva, tot i la fina línia que la separa del perill, la malaltia i la mort, no pot ser concebuda contundentment com un error. S'ha d'entendre a través de les experiències i els matisos dels qui l'han viscut com a pilar fonamental de la seva història personal, convertint-se això en peça crucial per comprendre una mica més el món i a nosaltres mateixos.
Maria Pujol Cortada
@mariapuco_
