La nit del 4 al 5
Farinera del Clot, 10 d'octubre de 2024
Una companyia d’antics alumnes del Col·legi del Teatre presenta a la Farinera del Clot la versió en català de “La nuit du 4 au 5” de Rachel Graton. L’obra narra els fets que pateix una noia canadenca durant la nit del 4 al 5 de gener i el procés per continuar endavant. La proposta de la directora Alba Josa, amb ajudantia d’Àlex Masafret, que fa que cinc actrius interpretin la mateixa protagonista, destaca per mostrar consciència sobre com una agressió sexual pot afectar qualsevol dona, independentment del seu context o aparença. Aquesta proposta tan necessària i interessant ens convida a veure la història des d'una perspectiva múltiple, com si fóssim una libèl·lula, una observadora que percep la universalitat del tema sense perdre de vista la individualitat de cada veu.
Haver assistit als assajos em permet tenir una doble perspectiva: la del procés i la del resultat final. Va ser màgic veure la gran escolta que es generava entre les actrius durant l’espai íntim dels assajos. Ja en escena, però, els nervis juguen alguna mala passada, perdent intermitentment aquesta escolta tan orgànica. Curiosament, algunes intèrprets guanyen força i presència amb l’energia del directe, mentre que d’altres perden lleugerament la concentració. Malgrat aquests petits moments, totes aconsegueixen reconnectar amb el pes de la història i amb l’essència del personatge. Ja que també saben donar els seus propis matisos a la protagonista: Clàudia Costa transmet una innocència trencada, viatjant de la fragilitat a la ràbia amb un monòleg molt ben enfocat que arriba amb força. Maria Pocorull brilla per la seva honestedat preciosa, una escolta constant i un imaginari viu que fa la seva interpretació autèntica i propera. Carla Ruiz de la Fuente destaca per la seva força i projecció a escena colpidores, amb un enfocament que li permet estripar les rèpliques i transmetre plenament el dolor del personatge. Finalment, Edna Rodríguez i Alba Sala, amb tocs personals diferents, aporten una tendresa que ens fan percebre la part més vulnerable i jove de la protagonista, complementant la força coral de l’obra, sostinguda per un moviment escènic molt ben articulat, que aconsegueix posar-nos la pell de gallina.
L’attrezzo, tot i ser una mica il·lustratiu, es veu equilibrat pels efectes d’il·luminació i so, que adquireixen una força extraordinària quan es resisteixen a il·lustrar-ho tot i abraçant el principi “menys és més” aconsegueixen transportar-nos de ple a l’atmosfera de les escenes.
L’adaptació al català d’Albert Arribas trenca sovint la proximitat amb l’espectador i el to col·loquial de la posada en escena per l’ús, per exemple d’argot canadenc entre altres paraules d'ús poc freqüent. Tot i això, és defensada correctament per les intèrprets, malgrat les dificultats.
L'obra no manté una energia sempre homogènia, però la perfecció de la posada en escena queda en segon pla davant l’objectiu essencial: transmetre’ns el perquè volen explicar-nos aquesta història. I sumant talent, compromís i passió aconsegueixen de ple que ens arribi fins a l’ànima. Amb una connexió veritable, l’experiència acaba sent especial. Ens criden a la consciència i sí, ho fan de forma molt bella. Em fan plorar al final: de ràbia i tristesa però també d’un toc d’esperança.
Júlia Gil Pons
