Versalles se’n riu de Versalles

Scaramouche és un personatge emmascarat i misteriós que dóna nom a un musical evident, fàcil i directe que vaig poder veure el 18 de Novembre al Teatre Victoria.

Dagoll Dagom no decebrà a la majoria d’espectadors d’aquest musical, sempre i quan aquests busquin un “divertiment” de crítica fàcil i simple. Scarmaouche ens deixa força freds a l’hora de generar tensions entre els personatges de la història. La intensitat del musical és discreta i fluixa. Ens presenta una fantasia de personatges plans, excessivament arquetípics i que suggereixen poc tant en la seva construcció com en les cançons que interpreten.

No obstant és destacable la facilitat de l’argument i l’increïble treball de moviment i escena. Espases, coreografies, stage combat… Cal dir que han fet un feina excel·lent de moviment i que és segurament el més destacable. Quedarem enlluernats pels moviments compassats de l’escena que s’apropen més a l’òpera que no pas potser al teatre. Si més no, segur que no s’apropa a un teatre crític o polític. Aquest és potser el problema que ens desconnecta més de la peça. Versalles critica Versalles? Malgrat que ens sorprèn en alguns plantejaments ideològics que albiren uns valors de sobres interessants, és una mica desficiant sentir a parlar de revolució, fam i idees revolucionàries en un musical on s’hi evidencia l’elitisme dins de l’escena, i entre l’escena i la platea. Començant pels preus de les entrades que ja negarien l’excés a aquest “afamat” poble que l’obra lloa.

Finalment, pel que fa als aspectes tècnics. La música i la seva interpretació trempa el just i a vegades necessari. No sortirem cantant com si fos un Sondheim o un “mític” de Broadway, però les peces fan el fet. Alguns dels intèrprets potser queden més malparats en les seves interpretacions musicals i no acaben d’arrencar-nos aquella respiració entretallada d’una bona i emotiva cançó. El vestuari és excel·lent i vistós, com no podria ser d’una altre manera a la cort… I l’escenografia mecanitzada, com a mínim és esperpèntica i innecessària la majoria de vegades. Veiem pujar i baixar plataformes que serien prescindibles, però, potser algú ho lliga amb els excessos típics de l’aristocràcia. Almenys en algun moment, sembla que se’n fan pròpia mofa…

En definitiva, Scarmaouche és una altra gran producció per al gran públic, vistosa, fàcil i ben afinada i que pot introduir algunes crítiques senzilles i planes a un públic que defugiria el teatre més aviat polític i que està compost per ingredients que agradaran segur a la gran majoria del públic i allunyaran a aquells que cerquin una reflexió profunda en l’art de Sòfocles.

 

phpThumb_generated_thumbnail Les espases i les coreografíes són del millor que veurem.

 

Roger Puig

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *