No entenc els homes
L'Autèntica, 22 de gener de 2023
Alguna vegada t’has plantejat quin és el criteri que fas servir per triar veure una obra de teatre o una altra? Personalment, li dono bastant importància a què les propostes tinguin algun component susceptible de sorprendre’m. En aquest cas, “No entenc els homes” em va cridar l’atenció per la seva premissa. És una obra de teatre documental protagonitzada per homes, que parlen sobre quina opinió tenen sobre si mateixos. Veronica Pallini, directora i autora de la peça, no només fa servir el joc teatral per parlar d’aquesta qüestió, sinó que també utilitza testimonis en veu en off o gràfics amb dades estadístiques per recolzar el discurs.
L’espectacle posa damunt de la taula els problemes que pateix la societat masculina actual respecte a temes d’identitat, clixés o salut mental de la mà de sis actors. Els 75 minuts de durada transcorren entre reflexions i critiques als temes esmentats, recreacions de situacions que tots hem viscut alguna vegada (per desgràcia) i escenes on els homes s’atreveixen a vestir-se i desvestir-se del seu gènere. Així Pallini aconsegueix un resultat ple de contrastos. Moments còmics que convergeixen amb altres més dramàtics. Moments que s’acosten més cap a la crítica i d’altres que s’allunyen per fer ús de la burla. Moments on els personatges actuen com a persones i de manera natural i d’altres on repliquen allò que han après que és ser un home.
A causa d’aquests contrastos, és fàcil que l’espectador tingui dificultats per entendre el missatge que intenten transmetre. Queda a lliure interpretació de cadascú encaixar l’obra com a una denúncia dels comportaments que interpreten els actors en escena i, per tant, del context social actual o si, per contra, el discurs tracta de defensar les actuacions dels homes posicionant-los com a víctimes del sistema. Aquestes contrarietats varen fer que sortís amb la sensació que l’espectacle era ambivalent.
D’aquesta manera, en el sentit positiu vull destacar la bona energia dels intèrprets, la visibilització de la salut mental en un target que acostuma a estar invisibilitzada o el ritme dinàmic amb el qual avancen les escenes. En fer servir els testimonis i els canvis d’escenificació per introduir les transicions i l’interès es manté, perquè saps que qualsevol cosa pot sorprendre’t a continuació. A més a més, em va agradar la decisió d’utilitzar la improvisació per conèixer l’opinió dels espectadors sobre el tema protagonista i així enriquir l’experiència i generar nous debats interns.
Pel que fa als elements que no van connectar gaire amb mi, destaco el muntatge. Si bé, com he dit, l'estructura de la peça fa que no t’avorreixis, si el propòsit de la directora és fer una crítica social, aconsegueix que perdi força el seu discurs per dues qüestions. Una seria com la manera d’explicar la història fa que esdevingui en un cúmul de sketchs que no tots acaben de funcionar o no tenen justificació de ser. L’altra qüestió seria el tipus de comèdia que fa servir, arrelada a estereotips que gairebé estan passats de moda o amb comentaris ofensius que et fan sentir incòmode. És possible que amb alguns replantejaments de guió per connectar més adequadament amb el públic jove, una posada en escena menys prototípica o canvis de direcció, pogués ser un espectacle susceptible de generar molt interès.
En definitiva, malgrat que m’hagués agradat haver tingut una sensació més positiva d’aquesta experiència, entenc que quan es tracten temes tan delicats és fàcil sentir aquesta sensació agredolça. I així, tot i les raons que fan que no li doni un notable a l’obra, a una altra persona potser és una experiència que la deixa molt satisfeta.
Tatiana González
@escenicaenbcn
