Karaoke Elusia
Sala Beckett, 23 de desembre de 2020
Sovint com a jove qualsevol obra que retrata la joventut... em grinyola i no me la crec. Potser per aquesta rancúnia del "jo no sóc així" però sobretot perquè sovint cauen en els mateixos paranys estereotipadors. Veure's retratat, amb totes les teves contradiccions i dubtes, no passa quasi mai i, quan passa, és fabulós.
L'Anita, el Sam i el Cristian són tres amics qualssevol, únics. A partir d'un fet colpidor i les seves conseqüències, i amb l'amistat com a nucli de l'acció, exploren temes delicats com l'assetjament escolar i el suïcidi juvenil. A No m'oblideu mai ja es tractava, més a fons, el tema del suïcidi juvenil, des del teatre Verbatim. De mica en mica hi ha atreviments per apropar-se a temes delicats (o tabús) i Oriol Puig sap fer-ho amb complicitat i retratant el que podrien ser les reaccions d'una realitat juvenil.
Una dramatúrgia fragmentada (flashbacks, monòlegs, cançons, acotacions i canvis constants de personatges) afavoreix a crear un univers coral. Les escenes i els personatges solen ser miralls de realitats properes a l'entorn juvenil i l'espectacle, un calidoscopi que les aplega. El llenguatge és juvenil i aconsegueix salvar-se de l'abús boomer que acostumem a patir quan s'intenta explicar als joves des del pedestal obsolet dels que ja fa trenta anys que no en tenen vint. Malgrat els encerts, en alguns moments sembla que es passi pel tema del suïcidi massa de puntetes, que hi hagi escenes que no contribueixin a l'acció i alguns personatges un pèl estereotipats (que, per sort, són pocs).
Biel Montoro, Lluís Arruga i Valèria Sorolla defensen un text evocat constantment a la paraula, l'explicació, amb el que han de trampejar diferents personatges i intencions. Compleixen i les paraules (i les cançons) penetren al cos de l'espectador. L'amistat els hi escau, però no arriben a tots els personatges secundaris amb la força que mereixen.
Poc més que dues cadires, dos micròfons i molta energia són suficients. Una il·luminació i un espai sonor precisos, molt ben trobats, creen tota la resta.
L'existencialisme de Nada (dels Ultramarinos de Lucas) sumat al retrat juvenil actual (d'AKA, per exemple) i als testimonis de No m'oblideu mai teixeixen un bon espectacle. Oriol Puig troba una història colpidora i ben trenada, que arriba a joves i adults per la seva quotidianitat, emoció i realisme. Que els joves no som skaters ni ratllats ni bordes, som intensos i tenim veu, per molt que de vegades no se'ns vulgui escoltar, o sigui massa difícil.
Martí Rossell Pelfort
@martirospel
